Ja es comença a respirar més bon ambient entre els que sortim a xarrar fora habitualment. Avui ha classe mentre el Neil (Estadunidenc) llegia la seva redacció sobre la "Heimetland" (pàtria), una noia Colombiana, ha saltat i ha dit que ell no era americà - com havia dit en la redacció - sinó que era de Nord Amèrica.
A segona hora hem començat a treballar les declinacions en els articles i aquestes coses, i el professor ens ha passat un rap bastant ridícul, una de les cançons típiques dels llibres de idiomes. mentre feiem els exercicis abans de marxar cap a casa, el professor ens ventava amb un llibre, avui feia molta calor; bé ara potser em mateu, però aquí molta calor vol dir uns 28-29 graus.
Quan he arribat a casa estava sol, i més tard a les dues a arribat en George. Ens hem posat a fer el dinar: patates fetes amb mantega i romaní amb salsitxes d'herbes, i una amanida normal i corrent. Després de la migdiada de rigor hem anat cap a la galeria que té la Carme, aquella senyora de València que vam anar a visitar la setmana passada. D'allà m'han portat cap al museu i m'han demanat l'audioguia en castellà.
Encara que el primer que he visitat han sigut els calabossos - esgarrifant- i les sales on es feien els 'interrogatoris', començaré explicant l'ascens al poder del partit Nazi aquí a Colònia i com estaven estructurats. Bé bàsicament explicaré el que m'han explicat del període que va de 1919 fins a 1933, que és quan els nacionalsocialistes prenen el poder a tot Alemanya i comencen a controlar tota la població.
Ja el 1919, abans de l'aparició del partit nazi a Alemanya, hi havia grups de ideologia racista i amb un fort caràcter antisemita. Aquest caldo de cultiu, permet anys més tard l'ascens del partit nazi al poder. El 1920 amb un canvi de nom el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys arriba al poder. Intenten un cop d'estat el 1923, fallit. Però tot i així es segueixen presentant a les següents eleccions. Cal fer menció a la situació de Posguerra que es vivia a Alemanya i al fet que perdés la guerra com a canalitzadors del sentiment nacionalista.
Fins el 1933, el partit Nazi era un partit totalment residual, però amb el crack del 29, experimenta una revifalla que el porta a tenir un 39'40% dels vots a les eleccions municipals de 1933 a la ciutat de Colònia, cal destacar que això són 10 punts menys del que la resta de ciutats Alemanyes. Tot i això l'endemà, la resta de partits són prohibits, i els comunistes i socialistes deportats. Els grups conservadors i afins es van convertir al Nacionalsocialisme abans que aquest entrés a les estructures de poder de les seves organitzacions. Ja que això és el que van fer, col·locar gent del partit en les organitzacions afins.
M'ha sorprès especialment la manera en que s'organitzava el partit per controlar la vida diària de la gent. A més de 'recomanar' una sèrie de organitzacions que regien la vida social a la gent, el control anava de dalt cap a baix, fins a tal punt que hi havia un guarda per cada illa de cases que fins i tot controlava els dormitoris de les cases. La funció d'aquest guarda era saber quines eren les amistats de la gent, si penjaven o no les esvàstiques quan hi havia desfilades del partit, etc.
Ara passo a la part desagradable, les cel·les, on hi havia empresonats jueus, Gitanos, comunistes i tota mena de resistència o contraris al règim. No hi tornaria, ha sigut tenir un calfred constant. Les sales on era la gent no feien més de cinc metres quadrats, i sovint hi havia més de 10 persones, fins a 33 n'hi havia hagut en una sala segons un informe de la Gestapo datat del 1942. Les parets de les cel·les, eren plenes d'escrits, cosa que proporciona informació sobre les condicions de vida: una mica de sopa i pa cada matí per menjar, i anades al vàter al matí i la tarda. La resta de necessitats en un cubell que hi havia a la cel·la.
Al costat de la sala on es feien els interrogatoris, hi havia una sala de terror psicològic: l'habitació no devia fer més de dos metres de llarg per mig d'ample, tot just perquè hi cabés una persona estirada, l'única llum que entrava, i això es repetia en totes les cel·les, era la que entrava per una finestra situada a peu de carrer.
Sota aquestes sales, hi havia les calderes i el búnquer per quan hi havia bombardejos. Els presoners no hi tenien accés, per la qual cosa a més de la penositat amb la que havien de viure els presoners, s'hi sumava la por a les bombes que queien.
Un altre cosa que impressiona, i molt són els escrits que hi ha a les parets. Segons sembla els guardes no reprimien aquests escrits. Els que hi ha es poden agrupar en quatre classes, ordenats de més a menys freqüència: escrits a persones estimades, escrits explicant les condicions de vida, i finalment els millors: escrits cridant a la dignitat, a mantenir el cap alçat.
Casualitats o no, avui 18 de Juliol de 2013 fa 77 anys que s'esdevingué el cop d'Estat a la península. Mentre era dins, no he pogut evitar que em vinguessin al cap les paraules que en Xavier Domènech ens va explicar a classe de Història del Món Contemporani les paraules que van esdevenir un símbol després de l'horror dels camps d'extermini: 'Mai més, enlloc, contra ningú.'
M'agraden les teves paraules. La teva mare
ResponElimina