L’actual crisi econòmica ha
justificat la política de retallades dels últims anys a nivell europeu.
Aquestes retallades van encarades a poder ajustar uns pressupostos, la major
part des quals està destinat a pagar els interessos dels préstecs demanats per tal
de poder fer inversions en època d’expansió econòmica, o bé per pagar els
préstecs demanats per tal de poder pagar el deute.
Les retallades afecten en major
mesura al sector públic. La població que utilitza, i necessita el sector públic
sol ser de classes populars, és a dir, sol estar entre la classe baixa i la
classe mitja. Per tant qui més es veu afectat, encara que sigui indirectament
per els ajustos de pressupost, són les classes populars. Una de les
conseqüències directes de la reducció del pressupost en matèria social és el de
menys o pitjor qualitat de la formació. Això implica que les feines que
obtinguin aquests sectors de la població seran més precàries, i per tant es
podran retribuir a un salari menor que es feia abans de la crisi. D’aquesta manera
s’aconsegueix reduir el cost de la factor de producció força de treball.
L’altre gran tema que ha aixecat
grans protestes ha sigut el de la reforma laboral. També aquesta justificada
pel moment de crisi en el que vivim. La Reforma Laboral facilita l’acomiadament
i precaritzar el treball per als joves, posant a l’abast de l’empresari la
possibilitat de incrementar els contractes de practiques, o bé incrementant els
motius pels quals un acomiadament es considera procedent.
D’altra banda, aquesta Reforma
Laboral, comporta una variació del tipus de contracte, aquests són cada cop més
específics. Això genera diversitat de condicions laborals en una empresa, i per
tant, una reducció de la solidaritat entre treballadors. La diversificació de
tipus de contractes dins una mateixa empresa, genera una pèrdua de força de la
classe treballadora, com a col·lectiu en
el mercat de treball. En produir-se aquesta pèrdua de força, un
acomiadament, una vexació o una situació injusta envers un treballador, és
percebuda per la resta de membres com un problema d’aquest treballador, i no
com un atac al col·lectiu, no es pensa que podria
haver sigut jo.
Tota aquesta situació, les
retallades que comporten un menor nivell de formació de les classes populars;
la reforma laboral que comporta una desunió de la classe treballadora alhora
que una reducció del cost de l’acomiadament, dona lloc a que hi hagi una
normalització de la precarietat. L’any 2007, un abans que esclatés la bombolla
immobiliària i l’actual model de creixement econòmic quedés en qüestió, després
que algunes veus ja ho haguessin advertit; dins l’imaginari col·lectiu, una
persona mileurista era una persona
jove, que encara estava estudiant o tot just havia acabat els estudis, o bé
algú que treballava en feines no qualificades i que encara vivia amb els seus
pares ja que no es podia permetre viure sola. Actualment, una persona que cobri
aquesta xifra és vista com algú amb sort. Fins i tot un sou de 800€ es pot
arribar a considerar com una quantitat que, per dir-ho en llenguatge del
carrer: no està malament.
Amb tot això, com ja he indicat més
amunt s’aconsegueix que una situació vista com a precària fa 5 anys sigui vista
actualment com una situació desitjable. D’aquesta manera el cost de factor de
producció força de treball es veu abaratit i per tant qui necessita contractar
aquesta força de treball, veu augmentats els seus beneficis.
