Reforma Laboral i Retallades.

L’actual crisi econòmica ha justificat la política de retallades dels últims anys a nivell europeu. Aquestes retallades van encarades a poder ajustar uns pressupostos, la major part des quals està destinat a pagar els interessos dels préstecs demanats per tal de poder fer inversions en època d’expansió econòmica, o bé per pagar els préstecs demanats per tal de poder pagar el deute.

Les retallades afecten en major mesura al sector públic. La població que utilitza, i necessita el sector públic sol ser de classes populars, és a dir, sol estar entre la classe baixa i la classe mitja. Per tant qui més es veu afectat, encara que sigui indirectament per els ajustos de pressupost, són les classes populars. Una de les conseqüències directes de la reducció del pressupost en matèria social és el de menys o pitjor qualitat de la formació. Això implica que les feines que obtinguin aquests sectors de la població seran més precàries, i per tant es podran retribuir a un salari menor que es feia abans de la crisi. D’aquesta manera s’aconsegueix reduir el cost de la factor de producció força de treball.

L’altre gran tema que ha aixecat grans protestes ha sigut el de la reforma laboral. També aquesta justificada pel moment de crisi en el que vivim. La Reforma Laboral facilita l’acomiadament i precaritzar el treball per als joves, posant a l’abast de l’empresari la possibilitat de incrementar els contractes de practiques, o bé incrementant els motius pels quals un acomiadament es considera procedent.

D’altra banda, aquesta Reforma Laboral, comporta una variació del tipus de contracte, aquests són cada cop més específics. Això genera diversitat de condicions laborals en una empresa, i per tant, una reducció de la solidaritat entre treballadors. La diversificació de tipus de contractes dins una mateixa empresa, genera una pèrdua de força de la classe treballadora, com a col·lectiu en  el mercat de treball. En produir-se aquesta pèrdua de força, un acomiadament, una vexació o una situació injusta envers un treballador, és percebuda per la resta de membres com un problema d’aquest treballador, i no com un atac al col·lectiu, no es pensa que podria haver sigut jo.

Tota aquesta situació, les retallades que comporten un menor nivell de formació de les classes populars; la reforma laboral que comporta una desunió de la classe treballadora alhora que una reducció del cost de l’acomiadament, dona lloc a que hi hagi una normalització de la precarietat. L’any 2007, un abans que esclatés la bombolla immobiliària i l’actual model de creixement econòmic quedés en qüestió, després que algunes veus ja ho haguessin advertit; dins l’imaginari col·lectiu, una persona mileurista era una persona jove, que encara estava estudiant o tot just havia acabat els estudis, o bé algú que treballava en feines no qualificades i que encara vivia amb els seus pares ja que no es podia permetre viure sola. Actualment, una persona que cobri aquesta xifra és vista com algú amb sort. Fins i tot un sou de 800€ es pot arribar a considerar com una quantitat que, per dir-ho en llenguatge del carrer: no està malament.   

Amb tot això, com ja he indicat més amunt s’aconsegueix que una situació vista com a precària fa 5 anys sigui vista actualment com una situació desitjable. D’aquesta manera el cost de factor de producció força de treball es veu abaratit i per tant qui necessita contractar aquesta força de treball, veu augmentats els seus beneficis.