1 de Maig

 

En el moment que escric això són les 15:45 de la tarda i sona Stop that train I’m leavin de Bob Marley. Aquest matí, mentre es feia la manifestació de CCOO i UGT m’he quedat a casa fent feina, per dues raons: una en tenia, i dues no volia engreixar les xifres de suport als dos sindicats del Govern. El que si m’ha sabut greu és no poder anar a la manifestació de la CGT que demanava la llibertat de la Laura, detinguda per fer una performance davant la borsa de Barcelona, que consistí en cremar uns cartrons. 

Ara estic començant a escriure l’article que acabaré després de la manifestació de la tarda. Després d’haver-ne recollit les meves impressions personals i després d’haver fet unes quantes fotos (vaig a posar a carregar la bateria, ara torno). De moment,  a una hora i quaranta minuts de la manifestació convocada per COS, CGT, Endavant-OSAN, CAJEI, Maulets, SEPC, IAC, Coordinadora Laboral i Suport Mutu /15Mels mossos han ordenat a TMV tancar la estació de Universitat i segons indicava la directa els mossos faran controls als accessos del Plaça Universitat. 

Ara són les 0:42 i no sona cap canço al meu ordinador. A les 17:30 el company amb qui havia quedat per anar a la manifestació ha picat al timbre de casa, ha pujat i al cap d'una estona hem anat cap a Plaça Universitat. A tallers ens hem trobat amb un control mossos, uns agents amb uniforme i d'altres de paisà. Quan ens hi hem acostat més hem pogut veure que els que anaven de paisà duien un braçalet que hi deia POLICIA. Afortunadament el control no ens ha identificat. 

Un cop arribats a la plaça hem donat una volta per mirar quin ambient hi havia. Val a dir que qui feia més por eren els agents vestits de paisà que no pas la gent que hi havia per allà, persones amb pintes més o radicals o menys radicals, persones grans, pares i mares amb les seves filles. De sobte hem sentit merder i hem anat a mirar què coi passava: hi havia un grup de "secretes" corrent perquè els havien identificat i volien evitar ser descoberts. Malgrat això jo i una noia amb una càmara millor que la meva crec que n'hem pogut treure alguna foto. 

Hem seguit donant voltes, mentre la manifestació no començava. De nou, hem sentit merder i com que la curiositat mata el gat, hem anat a mirar que passava. Hi havia un grup de gent davant uns agents - aquests uniformats - segons ens han dit un agent havia obligat a una periodista a esborrar una foto de la càmera. Quan he arribat a casa he vist aquest vídeo. 

La manifestació ha començat i la forta presència policial feia confirmar que dificilment passaria alguna cosa aleshores. I remarco aleshores perquè el dia 3 hi ha vaga i manifestació d'estudiants, i coincideix amb el Congrés del Banc Central Europeu. Ara sería un bon moment per parlar del tancament de l'espai Shenguen, de com ja hi ha hagut 10 detinguts a la frontera o dels vagusites empresonats des de el 29 de març com a mesura preventiva, però no ho faré. El que si diré és que hi havia secretes i furgones de la policia a cada cantonada.

Quan ha acabat la manifestació s'ha llegit un manifest unitàri i s'ha comunicat que hi havia 40.000 persones en aquella manifestació. Segons deia TV3 avui a la nit, 7.00 persones. Quan he arribat a casa i he començat a mirar xarxes socials he pogut saber algunes coses; com ara que identificaven a gent per dur una samarreta de la CGT, que s'han retirat màscares de gas a periodistes, que es retiraven estel·lades, etc. 

Com en les bones pel·licules, és en el final on hi ha la part interessant. Després de tot el que he dit em costa creure que encara hi ha qui no tingui clar que la policia té la funció de defensar el status quo existent, i que per tant actuarà en conseqüència; farà servir secreta, pilotes de goma, gas lacrimògen i tot allò que pugui per tal de debilitar aquella gent que vol canviar aquest status quo, sigui per la vía que sigui. I aquesta reflexió la faig tant de cara als convergents com als indignats i sectors antisistema (un altre dia escriuré sobre els antisistema i la concepció èrronia que se'n té), potser sobretot de cara al sector convergent, no us fa pensar que hagin retirat més estel·lades o banderes anarquistes que banderes repúblicanes? 

Crec que si avui no hi ha hagut merder ha sigut perquè a ningú li interessava que hi hagués merder: els indignats són pacifistes, d'aquí poc hi ha una vaga d'estudiants, hi havia nens petits a la manifestació, i l'exèrcit està convocat per si les coses surten de mare. Per tant ni al govern ni als manifestants els interessava que hi hagués merder, però el 3, ai! El 3. Les estudiants esterem soles i amb l'apujada de taxes que es preveu no m'estranyaria que anés bé que el moviment estudiantil que reclama la congelació de les taxes, quedés criminalitza't i tatxat de radical i extremista. Bona nit i bona sort.

He perdut la fe.

Per començar, em presentaré: sóc un estudiant de primer de sociologia. Durant tota la meva vida, des de ben petit he estat atent a l’hora del Telenotícies, i des de la segona legislatura del PP d’Aznar sempre m’he informat del què passava al meu entorn. Sempre he cregut en el sistema, encara que fos mínimament. Sempre he pensat que des de dins es podrien canviar les coses i avançar cap a un món més just, si més no per a mi. Amb prou feines fa mitja hora, he sentit per les notícies que el Tribunal Superior condemna a Garzón a 11 anys d’inhabilitació per les escoltes il•legals del cas Gürtel, mentre Francisco Camps segueix lliure perquè el jurat popular va decidir per cinc vots a quatre, que no estava provat que fos culpable, i crims del franquisme segueixen sense ser jutjats. M’atreveixo a dir que les penes a Garzón no tenien una motivació penal, o de aplicar la justícia, sinó política.

Poc a poc, veient les notícies, he anat perdent la fe en el sistema: enormes injeccions de diner públic als bancs procedent dels impostos, procedent dels ciutadans; les retallades imposades – On queda la sobirania dels estats? – Els casos de corrupció sense ser jutjats; l’eterna promesa de reforma de la llei electoral; els constants canvis en la llei d’educació, els retrocessos pel que fa a drets dels treballadors.

Ara ja he perdut la fe, ja no em crec aquest sistema, la promesa que els ciutadans amb el nostre vot podem influir en el govern: no m’ho crec. El que abans anomenàvem esquerra i dreta cada cop són més semblants, els ciutadans perdem la capacitat de decidir sobre nosaltres mateixos i no sabem contra qui hem de dirigir-nos: Si és això pel que van lluitar els qui el franquisme va assassinar, si aquesta és la separació de poders de Montesquieu, si aquest és el màxim grau de participació que el sistema ofereix, si el sistema és tot això, jo m’hi oposo, sóc antisistema i li declaro la guerra, ara sempre i cada dia!

Lluna.

La Llum de la Lluna es filtrava entre els núvols foscos, i il·luminava el dormitori d'una casa noucentista de dues plantes amb grans finestrons de al pis de dalt alçada i una terrassa a la planta baixa, que s'hi podia accedir des de un camí que conduïa a un bosc de pins i alzines. L'habitació estava decorada amb mobles antics, i un gran llit amb llençols de color blanc. Les parets i el sostre, decorat amb mig relleus florals eren també del color de la neu. El terra, era fet de fusta de roure, per aïllar del fred les nits d'hivern.
De sobte la porta es va obrir violentament, i una noia jove de cabell ros i ondulat, d'ulls blaus u faccions agradables va entrar per la porta de l'estança. Duia una camisa de dormir blanca que li arribava fins els genolls.
Just després de tancar la porta, es va permetre un instant de relaxació per tancar els ulls i respirar. No es va donar més temps, va seguir corrent en direcció la finestra, es va recolzar a l'àmpit i va baixar desgrimpant, just en l'instant abans de perdre de vista l'habitació on dormien els convidats, el va veure entrar; duia els ullals plens de sang i amb la mà dreta sostenia el cap d'un home d'uns 35 anys. Un riure psicòpata va sorgir de la gola d'aquell ésser maleït per Satanàs. Espantada, va baixar encara més ràpid per l'heura que naixia a la terrassa i s'enfilava fins l'habitació. Un cop va haver arribat al pati, va començar a baixar les escales i a córrer, descalça, en direcció el bosc que hi havia davant la casa.
La Lluna, va deixar de fer llum. Els núvols van començar a fusionar-se. El Vent, la Pluja, i els Llamps es van conjurar en una tempesta, que avançava cap a ella, disposada a alentir-li el pas. Un llamp va caure al bosc i va fulminar un arbre. Ella però, va seguir avançant fins al bosc. Quan va arribar a l'entrada del bosc, xopa d'aigua, es va girar, i va veure com un ésser sobrenatural avançava cap a ella amb els braços oberts. Ella va esbossar un somriure, i com l'ens diabòlic, va obrir els braços i va avançar lentament cap a l'altre. Sense oposar resistència es va fusionar en una abraçada amb la bèstia fins desapareixer.
El vent, va moure una cortina, i va deixar veure l'interior d'una habitació decorada amb mobles antics i un gran llit amb llençols de color blanc. Es respirava pau i serenor,

El mar.

Les seves passes ressonaven pels carrers deserts de la ciutat, la lluna plena es reflectia sobre les onades que s'apropaven i s'allunyaven de la ciutat de la costa. Un a un, va recòrrer tots els carrers de la seva infància i adolescència. La persiana on jugaven a futbol, la cantonada on es va pelar els genolls quan aprenia a anar en bicicleta...

Els carrers estaven buits, tan sols hi havia una persona, aparentment passejant sense sentit. El que realment feia era , però, acomiadar-se de la seva ciutat, marxava per no tornar. Mentre pujava cap a la rambla, una llàgrima va començar a relliscar-li per la galta i els records, traïdors, l'assaltaven; per la seva ment dreuaven imatges passades: una nit d'estiu, pels carrers de ciutat vella, entrant a casa una noia ara anonima i fent tot el que poden fer dues persones que s'estimen; aquella plaça, amb la terrassa del cafè on solia llegir novel·les, ignorant en tranist de turistes sota l'atenta mirada del sol d'estiu; la font de Canaletes, els crits de Barça, Barça, Barça, encara ressonaven dins el seu cap.

Va començar a baixar, volia veure el mar abans de dir adéu a la seva ciutat. Es feia estrany veure la rambla tan buida de soroll de cotxes, tan silenciosa, tan solitària, tan depriment, tan morta. El liceu, símbol d'elegància i al seu costat, el carrer Sant Pau, porta d'entrada al raval.

L'olor de sal, sense demanar permís, començava a envair-li les fosses nassals. Els arbres, testimonis del pas del temps, començaven a deixar veure el mar. Somreia, era agradable pensar que faltava poc per dir adéu a la ciutat que l'havia vist créixer.

Els raigs de sol més matiners començaven a escalfar el matí d'hivern a la ciutat comtal. Les primeres persones anaven omplint els carrers amb els ulls mig aculcats. Colon assenyalava on era Amèrica pels vaixells desorientats. El mar es va presentar amb tota la seva immensitat davant els seus ulls. No es sentia res, eren ell i el mar. Feu mitja volta, s'acomiadà de la ciutat, es girà de nou i continuà caminant fins que ell i el mar van ser un.

Incertesa

Escric la primera entrada del blog d'aquest any. Em sap greu haver-ho deixat tant abandonat ultimament; però tampoc tenia res que valgués la pena per escriure. Suposo que si hi hagués de posar un títol a aquesta entrada podria ser "por." Tinc una mena de por al que vindrà, por del que pugui passar en un futur no massa llunya. No parlo de la carrera, sinó d'un futur més a llarg termini. Em fa por no passar de ser un maó més en la paret.

Aquesta por que tots tenim, en major o menor mesura, ultimament s'ha vist incrementada en adonar-me que tan sols em tinc a mi mateix, gent que creia més o menys propera a mi, es veu que no ho són tant. D'altres vaig veient com irremiadablement s'allunyen sense que jo hi pugui fer massa. Si que hi ha gent, però, que creia perduda i ara es tornen a apropar.

En definitiva, la vida és una incertesa constant. Hi ha gent que ve i que va, hi ha persones que no passen de ser uns simples coneguts en la nostra vida, d'altres, pocs, tenen un recorregut més llarg i més o menys profund en la nostra vida. Però si en la vida hi ha una cosa segura, que sempre tindràs estiguis on estiguis, ets tu; tu mateix sempre et tindràs i mai et fallaràs, les persones arribaran i si no es queden, marxaran, però un mateix és indubtable, per tant el millor consell que en tot moment em puc donar i es pot donar, és estar bé amb un mateix.

Reflexions

Ara ja fa uns dies que hi penso i hi reflexiono. Tinc la sensació que el sistema, la societat, digues-li com vulguis, condiciona a ser d'una determinada manera. Condicionanar no, no és aquesta la paraula, la paraula seria induïr a ser o conduir a fer actuar pensar i ser d'una manera que no destaqui. Som lliures per no passar-nos de la ratlla, el sistema ja ha creat mecanismes automatics per reprimir el que podriem anomenar "pensament no-alienat." Quan parlo de Sistema no em refereixo al Capitalisme o a l'entremat de relacions, i interessos que formen les diferents Empreses, Bancs i Govern sinó de la societat en si mateix; hi ha una cosa que podriem anomenar "opinió acceptada" que és dins on es mou una gran part de la població. Qui surt d'aquesta Opinió Acceptada és tractat de radical i se'l crítica i ataca. Aquesta Opinió Acceptada varia segons el territori i època. Sempre s'ha creat d'alguna manera, abans qui se'n encarregava era l'Esglesia, actualment qui transmet la informació i ocupa la funció d'educar, és qui s'ocupa de crear aquesta Opinio Acceptada. Tinc la sensació que ara mateix el sistema i en particular la seva branca educativa, no es preocupa per desenvolupar la intel·ligència de les persones, sinó per crear persones que tiguin unes determinades aptituds que sembla que han de serivir en un futur. Però aquestes aptituds seran útils per a una tercera persona o entitat, en comptes de ser-ho per a la persona. El que estic veient és que aquesta Opinió Acceptada fa que les persones que hi són no es qüestionin res i ho acceptin tot. Per tant seran conduïts a actuar d'una determinada manera, ara bé, ells no ho sabran mai.

Les persones que queden fora d'aquesta Opinió Acceptada s'ho qüestionen tot i hi pensen i reflexionen i arriben a conclusions diferents. Depenent de com d'allunyades estiguin d'aquesta Opinió Acceptada, seran més o menys criticats. Depenent de com en siguin, de quina forma i en quina mesura aquestes persones que queden fora de la Opinió Acceptada, modificaran el seu comportament o no explicaran les seves idees per evitar ser críticats per la resta d'elements de la societat. D'aquesta manera funciona el sistema per evitar que surtin veus crítiques amb el Sistema. I aquesta situació es pot extrapolar a d'altres; tots nosaltres som estudiants, posem per tant el sistema educatiu que és qui s'encarrega de formar gent que estigui dins aquesta Opinió Acceptada. Alhora de posar les notes es tenen en compte aquestes característiques, per davant de la capacitat de pensar i arribar a conclusions per un mateix. És per tant, un sistema de caràcter retroactiu que s'alimenta a si mateix de manera constant. Tan sols hi ha dues maneres per superar això: una, és destruïr-ho tot i tornar a començar de nou. I l'altre és marxar d'aquesta societat on hi impera una Opinió Acceptada i aconseguir ser autosuficient.

Felicitat Justificada

Fa sis mesos i un dia publicava que em trobava en un estat de felicitat injusrificada. Estic orgullós de poder dir que aquesta felicitat continua, segueix havent aquest bonrollo generalitzat i també hi ha bonrollo una mica més concret amb algunes persones. Suposo que aquest estat de felicitat continuada i aquest bonrollo generalitzat es pot explicar per la meva situació personal. Per primer cop en la meva vida em trobo bé amb mi mateix.
Pel que fa a la festa casi diaria... que més hauria volgut jo. Com a mínim he estat fent prou coses aquest estiu, hi ha la travessa, l'estada al camping, els dies al poble i Berlín. Després d'algunes festes i altres coses similars, va venir l'inici de curs. De moment com ja he dit hi ha prou bon rollo amb la gent en general, encara que amb algunes persones més que amb d'altres, que com ja he dit, em tocarà els ous deixar de veure. Suposo que aquest any el blog anirà més orientat cap a ser un diari. Ultimament estic buit de insipiració per escriure petits relats, potser m'he tornat més exigent amb mi mateix, no ho se. En fi, de moment posaré els noms d'aquelles persones de la classe que em fotrà més no seguir veient.

Pseudobohemi Intel·lectual
Home Radio
La Pianista