Reforma Laboral i Retallades.

L’actual crisi econòmica ha justificat la política de retallades dels últims anys a nivell europeu. Aquestes retallades van encarades a poder ajustar uns pressupostos, la major part des quals està destinat a pagar els interessos dels préstecs demanats per tal de poder fer inversions en època d’expansió econòmica, o bé per pagar els préstecs demanats per tal de poder pagar el deute.

Les retallades afecten en major mesura al sector públic. La població que utilitza, i necessita el sector públic sol ser de classes populars, és a dir, sol estar entre la classe baixa i la classe mitja. Per tant qui més es veu afectat, encara que sigui indirectament per els ajustos de pressupost, són les classes populars. Una de les conseqüències directes de la reducció del pressupost en matèria social és el de menys o pitjor qualitat de la formació. Això implica que les feines que obtinguin aquests sectors de la població seran més precàries, i per tant es podran retribuir a un salari menor que es feia abans de la crisi. D’aquesta manera s’aconsegueix reduir el cost de la factor de producció força de treball.

L’altre gran tema que ha aixecat grans protestes ha sigut el de la reforma laboral. També aquesta justificada pel moment de crisi en el que vivim. La Reforma Laboral facilita l’acomiadament i precaritzar el treball per als joves, posant a l’abast de l’empresari la possibilitat de incrementar els contractes de practiques, o bé incrementant els motius pels quals un acomiadament es considera procedent.

D’altra banda, aquesta Reforma Laboral, comporta una variació del tipus de contracte, aquests són cada cop més específics. Això genera diversitat de condicions laborals en una empresa, i per tant, una reducció de la solidaritat entre treballadors. La diversificació de tipus de contractes dins una mateixa empresa, genera una pèrdua de força de la classe treballadora, com a col·lectiu en  el mercat de treball. En produir-se aquesta pèrdua de força, un acomiadament, una vexació o una situació injusta envers un treballador, és percebuda per la resta de membres com un problema d’aquest treballador, i no com un atac al col·lectiu, no es pensa que podria haver sigut jo.

Tota aquesta situació, les retallades que comporten un menor nivell de formació de les classes populars; la reforma laboral que comporta una desunió de la classe treballadora alhora que una reducció del cost de l’acomiadament, dona lloc a que hi hagi una normalització de la precarietat. L’any 2007, un abans que esclatés la bombolla immobiliària i l’actual model de creixement econòmic quedés en qüestió, després que algunes veus ja ho haguessin advertit; dins l’imaginari col·lectiu, una persona mileurista era una persona jove, que encara estava estudiant o tot just havia acabat els estudis, o bé algú que treballava en feines no qualificades i que encara vivia amb els seus pares ja que no es podia permetre viure sola. Actualment, una persona que cobri aquesta xifra és vista com algú amb sort. Fins i tot un sou de 800€ es pot arribar a considerar com una quantitat que, per dir-ho en llenguatge del carrer: no està malament.   

Amb tot això, com ja he indicat més amunt s’aconsegueix que una situació vista com a precària fa 5 anys sigui vista actualment com una situació desitjable. D’aquesta manera el cost de factor de producció força de treball es veu abaratit i per tant qui necessita contractar aquesta força de treball, veu augmentats els seus beneficis.  

Declaració de principis.

Arran de l’afluència de pensaments i transició ideològica per la qual estic passant des de fa unes setmanes, he començat a reflexionar i decidir cap a quina direcció s’encaminen aquests pensaments. És per això que estic escrivint el document que llegeixes.

Des que tinc ús de raó m’ha preocupat el benestar de les persones, això és un principi al qual mai renunciaré; ara bé, s’ha d’anar en compte amb la paraula benestar, perquè sovint dona lloc a interpretacions diferents: Per a mi una situació de benestar – individual i col·lectiu – és aquella en la qual qualsevol individu de la societat en el moment de néixer tingui les mateixes possibilitats de desenvolupar-se personalment de la manera que ell o ella decideixi. Per aconseguir-ho utilitzaré les eines que cregui adients segons el context del moment, sense arribar (exceptuant per defensa pròpia) a utilitzar la violència contra les persones. No faré escarafalls si aquestes eines són partits, sindicats, associacions ciutadanes, o organitzacions d’un altre caire.

Mitjançant aquestes eines treballaré per aconseguir una societat més lliure i igualitària, dos conceptes que no s’han de confondre amb el lliure albir dels individus, ni amb la uniformització dels mateixos. Per tant, m’esforçaré en enderrocar qualsevol sistema que privi d’un d’aquests dos principis que considero irrenunciables, i donaré suport a l’alternativa que permeti la lliure elecció dels individus sobre el seu futur, que en cas de no ser-hi provaré de construir-la de la mà d’aquelles persones que vulguin seguir aquest mateix camí.

UB Raval, Barcelona, Països Catalans. 25 de Setembre de 2012. 

1 de Maig

 

En el moment que escric això són les 15:45 de la tarda i sona Stop that train I’m leavin de Bob Marley. Aquest matí, mentre es feia la manifestació de CCOO i UGT m’he quedat a casa fent feina, per dues raons: una en tenia, i dues no volia engreixar les xifres de suport als dos sindicats del Govern. El que si m’ha sabut greu és no poder anar a la manifestació de la CGT que demanava la llibertat de la Laura, detinguda per fer una performance davant la borsa de Barcelona, que consistí en cremar uns cartrons. 

Ara estic començant a escriure l’article que acabaré després de la manifestació de la tarda. Després d’haver-ne recollit les meves impressions personals i després d’haver fet unes quantes fotos (vaig a posar a carregar la bateria, ara torno). De moment,  a una hora i quaranta minuts de la manifestació convocada per COS, CGT, Endavant-OSAN, CAJEI, Maulets, SEPC, IAC, Coordinadora Laboral i Suport Mutu /15Mels mossos han ordenat a TMV tancar la estació de Universitat i segons indicava la directa els mossos faran controls als accessos del Plaça Universitat. 

Ara són les 0:42 i no sona cap canço al meu ordinador. A les 17:30 el company amb qui havia quedat per anar a la manifestació ha picat al timbre de casa, ha pujat i al cap d'una estona hem anat cap a Plaça Universitat. A tallers ens hem trobat amb un control mossos, uns agents amb uniforme i d'altres de paisà. Quan ens hi hem acostat més hem pogut veure que els que anaven de paisà duien un braçalet que hi deia POLICIA. Afortunadament el control no ens ha identificat. 

Un cop arribats a la plaça hem donat una volta per mirar quin ambient hi havia. Val a dir que qui feia més por eren els agents vestits de paisà que no pas la gent que hi havia per allà, persones amb pintes més o radicals o menys radicals, persones grans, pares i mares amb les seves filles. De sobte hem sentit merder i hem anat a mirar què coi passava: hi havia un grup de "secretes" corrent perquè els havien identificat i volien evitar ser descoberts. Malgrat això jo i una noia amb una càmara millor que la meva crec que n'hem pogut treure alguna foto. 

Hem seguit donant voltes, mentre la manifestació no començava. De nou, hem sentit merder i com que la curiositat mata el gat, hem anat a mirar que passava. Hi havia un grup de gent davant uns agents - aquests uniformats - segons ens han dit un agent havia obligat a una periodista a esborrar una foto de la càmera. Quan he arribat a casa he vist aquest vídeo. 

La manifestació ha començat i la forta presència policial feia confirmar que dificilment passaria alguna cosa aleshores. I remarco aleshores perquè el dia 3 hi ha vaga i manifestació d'estudiants, i coincideix amb el Congrés del Banc Central Europeu. Ara sería un bon moment per parlar del tancament de l'espai Shenguen, de com ja hi ha hagut 10 detinguts a la frontera o dels vagusites empresonats des de el 29 de març com a mesura preventiva, però no ho faré. El que si diré és que hi havia secretes i furgones de la policia a cada cantonada.

Quan ha acabat la manifestació s'ha llegit un manifest unitàri i s'ha comunicat que hi havia 40.000 persones en aquella manifestació. Segons deia TV3 avui a la nit, 7.00 persones. Quan he arribat a casa i he començat a mirar xarxes socials he pogut saber algunes coses; com ara que identificaven a gent per dur una samarreta de la CGT, que s'han retirat màscares de gas a periodistes, que es retiraven estel·lades, etc. 

Com en les bones pel·licules, és en el final on hi ha la part interessant. Després de tot el que he dit em costa creure que encara hi ha qui no tingui clar que la policia té la funció de defensar el status quo existent, i que per tant actuarà en conseqüència; farà servir secreta, pilotes de goma, gas lacrimògen i tot allò que pugui per tal de debilitar aquella gent que vol canviar aquest status quo, sigui per la vía que sigui. I aquesta reflexió la faig tant de cara als convergents com als indignats i sectors antisistema (un altre dia escriuré sobre els antisistema i la concepció èrronia que se'n té), potser sobretot de cara al sector convergent, no us fa pensar que hagin retirat més estel·lades o banderes anarquistes que banderes repúblicanes? 

Crec que si avui no hi ha hagut merder ha sigut perquè a ningú li interessava que hi hagués merder: els indignats són pacifistes, d'aquí poc hi ha una vaga d'estudiants, hi havia nens petits a la manifestació, i l'exèrcit està convocat per si les coses surten de mare. Per tant ni al govern ni als manifestants els interessava que hi hagués merder, però el 3, ai! El 3. Les estudiants esterem soles i amb l'apujada de taxes que es preveu no m'estranyaria que anés bé que el moviment estudiantil que reclama la congelació de les taxes, quedés criminalitza't i tatxat de radical i extremista. Bona nit i bona sort.

He perdut la fe.

Per començar, em presentaré: sóc un estudiant de primer de sociologia. Durant tota la meva vida, des de ben petit he estat atent a l’hora del Telenotícies, i des de la segona legislatura del PP d’Aznar sempre m’he informat del què passava al meu entorn. Sempre he cregut en el sistema, encara que fos mínimament. Sempre he pensat que des de dins es podrien canviar les coses i avançar cap a un món més just, si més no per a mi. Amb prou feines fa mitja hora, he sentit per les notícies que el Tribunal Superior condemna a Garzón a 11 anys d’inhabilitació per les escoltes il•legals del cas Gürtel, mentre Francisco Camps segueix lliure perquè el jurat popular va decidir per cinc vots a quatre, que no estava provat que fos culpable, i crims del franquisme segueixen sense ser jutjats. M’atreveixo a dir que les penes a Garzón no tenien una motivació penal, o de aplicar la justícia, sinó política.

Poc a poc, veient les notícies, he anat perdent la fe en el sistema: enormes injeccions de diner públic als bancs procedent dels impostos, procedent dels ciutadans; les retallades imposades – On queda la sobirania dels estats? – Els casos de corrupció sense ser jutjats; l’eterna promesa de reforma de la llei electoral; els constants canvis en la llei d’educació, els retrocessos pel que fa a drets dels treballadors.

Ara ja he perdut la fe, ja no em crec aquest sistema, la promesa que els ciutadans amb el nostre vot podem influir en el govern: no m’ho crec. El que abans anomenàvem esquerra i dreta cada cop són més semblants, els ciutadans perdem la capacitat de decidir sobre nosaltres mateixos i no sabem contra qui hem de dirigir-nos: Si és això pel que van lluitar els qui el franquisme va assassinar, si aquesta és la separació de poders de Montesquieu, si aquest és el màxim grau de participació que el sistema ofereix, si el sistema és tot això, jo m’hi oposo, sóc antisistema i li declaro la guerra, ara sempre i cada dia!