15 de desembre de 2010

Reflexions

Ara ja fa uns dies que hi penso i hi reflexiono. Tinc la sensació que el sistema, la societat, digues-li com vulguis, condiciona a ser d'una determinada manera. Condicionanar no, no és aquesta la paraula, la paraula seria induïr a ser o conduir a fer actuar pensar i ser d'una manera que no destaqui. Som lliures per no passar-nos de la ratlla, el sistema ja ha creat mecanismes automatics per reprimir el que podriem anomenar "pensament no-alienat." Quan parlo de Sistema no em refereixo al Capitalisme o a l'entremat de relacions, i interessos que formen les diferents Empreses, Bancs i Govern sinó de la societat en si mateix; hi ha una cosa que podriem anomenar "opinió acceptada" que és dins on es mou una gran part de la població. Qui surt d'aquesta Opinió Acceptada és tractat de radical i se'l crítica i ataca. Aquesta Opinió Acceptada varia segons el territori i època. Sempre s'ha creat d'alguna manera, abans qui se'n encarregava era l'Esglesia, actualment qui transmet la informació i ocupa la funció d'educar, és qui s'ocupa de crear aquesta Opinio Acceptada. Tinc la sensació que ara mateix el sistema i en particular la seva branca educativa, no es preocupa per desenvolupar la intel·ligència de les persones, sinó per crear persones que tiguin unes determinades aptituds que sembla que han de serivir en un futur. Però aquestes aptituds seran útils per a una tercera persona o entitat, en comptes de ser-ho per a la persona. El que estic veient és que aquesta Opinió Acceptada fa que les persones que hi són no es qüestionin res i ho acceptin tot. Per tant seran conduïts a actuar d'una determinada manera, ara bé, ells no ho sabran mai.
Les persones que queden fora d'aquesta Opinió Acceptada s'ho qüestionen tot i hi pensen i reflexionen i arriben a conclusions diferents. Depenent de com d'allunyades estiguin d'aquesta Opinió Acceptada, seran més o menys criticats. Depenent de com en siguin, de quina forma i en quina mesura aquestes persones que queden fora de la Opinió Acceptada, modificaran el seu comportament o no explicaran les seves idees per evitar ser críticats per la resta d'elements de la societat. D'aquesta manera funciona el sistema per evitar que surtin veus crítiques amb el Sistema. I aquesta situació es pot extrapolar a d'altres; tots nosaltres som estudiants, posem per tant el sistema educatiu que és qui s'encarrega de formar gent que estigui dins aquesta Opinió Acceptada. Alhora de posar les notes es tenen en compte aquestes característiques, per davant de la capacitat de pensar i arribar a conclusions per un mateix. És per tant, un sistema de caràcter retroactiu que s'alimenta a si mateix de manera constant. Tan sols hi ha dues maneres per superar això: una, és destruïr-ho tot i tornar a començar de nou. I l'altre és marxar d'aquesta societat on hi impera una Opinió Acceptada i aconseguir ser autosuficient.

14 de novembre de 2010

Felicitat Justificada

Fa sis mesos i un dia publicava que em trobava en un estat de felicitat injusrificada. Estic orgullós de poder dir que aquesta felicitat continua, segueix havent aquest bonrollo generalitzat i també hi ha bonrollo una mica més concret amb algunes persones. Suposo que aquest estat de felicitat continuada i aquest bonrollo generalitzat es pot explicar per la meva situació personal. Per primer cop en la meva vida em trobo bé amb mi mateix.
Pel que fa a la festa casi diaria... que més hauria volgut jo. Com a mínim he estat fent prou coses aquest estiu, hi ha la travessa, l'estada al camping, els dies al poble i Berlín. Després d'algunes festes i altres coses similars, va venir l'inici de curs. De moment com ja he dit hi ha prou bon rollo amb la gent en general, encara que amb algunes persones més que amb d'altres, que com ja he dit, em tocarà els ous deixar de veure. Suposo que aquest any el blog anirà més orientat cap a ser un diari. Ultimament estic buit de insipiració per escriure petits relats, potser m'he tornat més exigent amb mi mateix, no ho se. En fi, de moment posaré els noms d'aquelles persones de la classe que em fotrà més no seguir veient.

Pseudobohemi Intel·lectual
Home Radio
La Pianista

13 de juliol de 2010

Adéu.

És l'hora dels adeus i t'he de dir adéu siau, germà et dono la mà...

A cagar! Fins d'aquí uns quants anys. Fins ara no has fet res més que donar-me pel cul, doncs ara jo et dono l'esquena i no perquè em donguis més pel cul no, senzillament per allunyarme unes passes i agafar velocitat per enviar-te més lluny de la patada que et fotré. Estic convençut que sense tu ho passaré millor. Amb tu em sentia, no se com dir-ho. Oprimit? Engabiat? Tancat? Inhibit? En fi, que no em sentia lliure, a partir d'ara podré passar-ho millor sense menjar-me al cap, sense patir per allò o per això, sense pensar en si dir o no dir una cosa. Ara ja és igual. Potser alguns em diran boig, que no se el que em faig, que m'estic equivocant, que potser no et torno a veure mai mes, tant li fot. El tema important és que et perdré de vista una temporada. Se que t'hi has esforçat nanu, però quan per designis divins hi ha coses que no funcionen, no funcionen i llavors no hi ha més remei que posar-s'hi fulles, o això o lluitar contra els elements i sortir-hi perdent, o com jo he decidit fer, tard, però com a mínim ho he fet, adaptar-se a la situació i decidir que tu i jo som incompatibles i que això nostre mai funcionarà. Així que ja ho saps tu i el teu soldadet amb ales, arc i fletxa aneu a la merda.

13 de maig de 2010

Felicitat injustificada

Davant l'ordinador pensant en què escriure. Falta poc per acabar el curs i tot i així es estrant; no en tinc ganes. Ara es quan em trobo millor a l'institut. Per què¿ No ho se. Potser perquè estic deixant enrere vells complexes, antics fantasmes que actualment només aspiren a esperits, ombres del que van ser. Suposo que ja tocava no? Imagino que tot això deu tenir relació amb haver canviat d'institut, començar a sortir més, no obsessionar-se tant pels petits detalls, adonar-se que tens mes amics dels que creies. Les hormones hi deuen tenir influència també suposo. Encara que de tant hi ha algunes depres puntuals de unes hores, en conjunt estic molt millor que fa un any, per dir alguna cosa.
Com ha començat aquesta mena de monoleg interior? ah si, he dit que no vull que acabi l'institut, doncs si, perquè un cop hagi acabat durant 2 mesos no tindré res a fer a part de buscar com quedar, pujar al terrat, TR...., mates...., buscar com estalviar diners perquè ja se sap quan arriba l'estiu comença la festa casi diaria, espero. I despres d'aquests dies d'incertesa.... BERLÍN. Bé, el tema serà l'any que ve a veure que fem. I el setembre 17 anys i 2n de Batx.... que passarà volant i tots els coneguts i saludats desapareixeran del mapa i no els veure mes i hauré sigut burru i hauré creat llaços massa forts i em sabra molt de greu no tornar-los a veure. Però malgrat tot no em puc queixar, em trobo en un estat de felicitat injustificada.

1 de maig de 2010

A les barricades companys.

Avui es 1 de maig, dia del treballador. I que han fet els sindicats i partits politics? Posar-se davant la camara i dir que els empresaris son molt dolents i karl marx era molt bo. Considero que avui hauria de ser un dia on es fessin mes coses. Avui hauria de ser un dia de reflexió. No n'hi ha prou amb ser reaccionari i protestar davant les mesures que s'estan prenent per paliar els efectes de la crisi. Avui cal plantejar-se que hauriem de fer davant com està el mon i que fa cadascú de nosaltres per millorar-lo una mica. Avui caldria plantegar-se quin camí vol seguir l'esquerra i els sindicats. Jo personalment considero que el discurs d'enfrontament de classes es buit avui, avui cal recordar que qui te el poder realment, qui domina el mon son quatre gats que estan podrits de diners i que s'ho arreglen perquè les decisions que prenen els partits polítics siguin les que els beneficin. Parlant clar, si catalunya no es independent es perquè no interessa a qui te la pasta, si qui te els cales li anes bé que catalunya ho fos, segur que l'estatut ja hauria sortit d'allà, ja poden canviar els partits, els colors o les persones, el resultat sempre serà el mateix, qui es veurà beneficiat de tot no serà el poble ras, no, serà qui te mes pasta que senzillament l'incrementarà. Per exemple hi ha una llei que dona ajuts a qui te 3 fills o mes. De veritat penseu que algú amb problemes econòmics tindrà 3 fills? No. Senzillament perquè amb prou feines pot mantenir-ne un.

Ah! i no oblidem el tema de les pensions, aquí si que pringarem, ens tocarà treballar fins que morim com aquell qui diu, ja ho hauran de fer els nostres pares, mira que et dic. Està clar, qui te la riquesa te el poder i el mes injust de tot es que aquesta riquesa ha sigut heredada. La riquesa es una malaltia que no es d'orígen genètic, encara que si hereditària.

24 d’abril de 2010

Annorexia.

Tinc un probelma, ella no es fixa en mi, sóc gras. Ja no se que mes fer, m'he apuntat a un gimnàs per començar a aprimar-me, però la bascula no baixa, i això m'obsessiona. m'han recomenat que begui aigua, que així no tindré gana i per tant no menjaré i no m'engreixaré. Espero que així ella es fixi amb mi, suposo que si m'aprimo es deixaran de ficar amb mi. El que no se encara es com començar a aprimar-me. Suposo que deixant de menjar i aquestes coses, voldria entrar internet, però em fa por convertir-me en un malalt.

Estic convençut que si m'aprimo una mica i faig gimnàs les burles dels meus companys pararan i ella em mirarà amb uns altres ulls. I com em puc aprimar? Es molt fàcil, hauré de parar de menjar i provocar-me vòmits, quan vegi que la gent em fa cas pararé. Estic convençut que em sabré controlar

4 d’abril de 2010

Pluja

Plou, i un home pel carrer camina, tot sol, mullant-se, gaudint la pluja. Els turitses corren refugiant-se sota planols de Barcelona desplegats. Ell somriu i tanca els ulls mirant el cel. Es feliç. En que pensa? Tan sols ell ho sap. Però es poden fer suposicions. Li ha tocat la lotería? Es feliç i prou? Es feliç per una trucada? No ho sabem, però ell segueix caminant, rambles amunt caminant mentre veu gent que camina amb pressa amb un paraigues a la mà, ell amb el seu barret en té prou. El que al principi semblaven quatre gotes s'ha convertit en pedra. Però ell, immutable segueix caminant dins les seves reflexions. La natura sembla que s'enfadi davant aquesta indiferència i decideix augmentar cada cop més la seva fúria, pero ell està tranquil, seré, no sembla que li importi massa mullar-se, fins i tot podriem dir que hi troba un cert plaer. Inspira i l'olor de pluja es filtra pel seu nas i arriba fins el cervell, provocant en el nostre home una sensació de plaer.
Finalment deixa el carrer i agafa un carrer petit. La pluja segueix caient amb força. Al cap d'unes poques passes es torna a desviar, es posa la mà a la butxaca i en treu unes claus, camina unes poques passes més i obre una porta.

25 de febrer de 2010

Merda per variar

Merda un altre cop toca menjar merda com sempre ha passat, com sempre passarà. Per què? Per què un altre cop? Que passa, que mai n'aprenc? Qualsevol diria que m'agrada patir, sempre un i un altre cop, entabancant-me amb la mateixa pedra Perquè? Quin mal he fet jo perquè sem negui aquest bé? Perquè mai n'he pogut disfrutar? Perquè he sigut privar d'aquest d'aixo que segons diuen es tan fantàstic? Mentida, no és fantàstic, és una merda, una gran merda, sols m'ha portat depres i mes depres sense final. Hauria viscut millor si aquest sentiment, aquest tipus de relació mai hagués existit, si d'això que en gaudeixen molts i en sufrim pocs no existís. Aleshores seria més feliç. I es que no puc deixar de preguntar-m'ho, perque triomfen tant els fills de puta? Perquè gent com jo ha de patir, plorar, menjar merda i sufrir i d'altres que fan mal a molta gent tenen sempre èxit? Què cony he fet per mereixer aquesta merda? És que sempre estaré així? És que mai passaré de grupau a princep? És que estaré sol per sempre més, mentre els meus amics es van aparellant? Mai trobaré a algú, mai.
Es que no hi ha dret mai he fet mal a ningú, mai, I en canvi mira, aquí estic, fet merda. Mentre desgraciats sense sentiments van vivint sense patir, sense plorar i en canvi jo... Em posaria a cridar, pegar, destrossar coses però no puc. Però és que sempre caic en el mateix error; conec a algú, m'hi fixo, m'agrada, m'enamoro i PAM, llagrimes i xocolata negra

26 de gener de 2010

Cap de setmana

Aquest cap de setmana, el dissabte em va passar una cosa d'aquelles que sempre passen als altres. Anavem tres amics a casa d'un per canviar el longboard per el skate i sabeu aquelles palmeres que estan com ficades en un test? doncs en una d'aquestes, a la plaça del pi, em trobo una pila de llibres vells, tots el mateix exemplar sobre una d'aquestes palmeres. El primer impuls va ser agafar-ne un, no es veu cada dia això, però de seguida vaig pensar: i si els han deixat aquí perquè algú els agafi? i si els han deixat perquè la gent els agafi? i si els volen tirar? Mira, si quan tornem encara hi són, n'agafo un. I a la tornada que va passar? Bingo! encara hi eren, en vaig agafar un i quan acabi el llibre que estic llegint ara l'atacaré. Avui he comprovat de quin any era: MCMXLV, 1945 pels científics.
Vaig passar per casa a deixar el llibre i després de jugar al poker a casa d'un amic, on es va confirmar allò de "desafortunado en amores afortunado en el juego", vaig arribar a casa i em vaig posar a llegir el proleg. O mes ben dit l'anti-proleg, on l'autor es monta una paranoia, molt ben escrita per cert, on diu que això no és un proleg perquè el proleg parla de l'obra d'art que es llegirà i que tot art es literatura i que els personatges de la vida real existeixen però no són i que voldrien ser personatges literaris que són i no existeixen i al final diu que espera que el lector no hagi cregut cap dels seus arguments.
El diumenge per la tarda no se com va sortir la conversa, però el cas es que va sortir el tema dels LPs i els meus pares van dir que tenen un reproductor de LP i que enxufat a un ampli... màgia tots els seus LP podrien sonar. I els meus pares escoltaven musica que estava prou bé. Vaig posar-me a buscar LP hi havia de tot, de Deep Purple a Lluís Llach, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Crosby Still & Nash, aquests tres van tocar a woodstock. El problema es que l'amplificador s'ha d'anar a comprar i el reproductor de LPs s'ha de portar a revisar, però en conjunt aquest cap de setmana ha sigut molt gran

14 de gener de 2010

Temps mort

Hola que tal tot persones que llegiu això ara mateix? bé? Espero que si.
Això de fer un canvi d'aires va de conya per canviar una mica, canviar costa si, pero crec que poc a poc ho vaig fent. Els fantasmes del passat em segueixen visitant i a vegades costa més fotre'ls fora, a vegades menys, però sempre hi son allà emprenyant una mica.
La formula per fer-los fora es fàcil, parlar amb 3 o 4 persones de confiança total i absoluta, gent que ja coneixia o gent que he conegut fa poc. Malgrat aquestes persones que sempre hi són quan se les necessita a vegades alguna cosa falla i de sobte tot es de color negre, de sobte tot es depriment i tot es un munt de merda d'on mai en sortiré, i a vegades em començo a preguntar per què?, em pregunto com és que el mon és tan injust, tan frustrant, tan estressant, com es que em d'actuar, d'aparentar, de fer veure que som uns altres per, per què? algú en te la resposta? com es que hi ha gent que es creu capaç de poder jutgar a la gent tan ràpid per la seva manera de ser? per que cony tot és tan, tan complicat?
Enmig d'aquestes reflexions meves, em comença a creixer una mena de ràbia dins meu que fa que tingui ganes de començar a pegar qualsevol cosa que se'm posi per davant o posar-me a correr. o jo que se que. Necessito un temps mort.