9 de febrer de 2012

He perdut la fe.

Per començar, em presentaré: sóc un estudiant de primer de sociologia. Durant tota la meva vida, des de ben petit he estat atent a l’hora del Telenotícies, i des de la segona legislatura del PP d’Aznar sempre m’he informat del què passava al meu entorn. Sempre he cregut en el sistema, encara que fos mínimament. Sempre he pensat que des de dins es podrien canviar les coses i avançar cap a un món més just, si més no per a mi. Amb prou feines fa mitja hora, he sentit per les notícies que el Tribunal Superior condemna a Garzón a 11 anys d’inhabilitació per les escoltes il•legals del cas Gürtel, mentre Francisco Camps segueix lliure perquè el jurat popular va decidir per cinc vots a quatre, que no estava provat que fos culpable, i crims del franquisme segueixen sense ser jutjats. M’atreveixo a dir que les penes a Garzón no tenien una motivació penal, o de aplicar la justícia, sinó política.

Poc a poc, veient les notícies, he anat perdent la fe en el sistema: enormes injeccions de diner públic als bancs procedent dels impostos, procedent dels ciutadans; les retallades imposades – On queda la sobirania dels estats? – Els casos de corrupció sense ser jutjats; l’eterna promesa de reforma de la llei electoral; els constants canvis en la llei d’educació, els retrocessos pel que fa a drets dels treballadors.

Ara ja he perdut la fe, ja no em crec aquest sistema, la promesa que els ciutadans amb el nostre vot podem influir en el govern: no m’ho crec. El que abans anomenàvem esquerra i dreta cada cop són més semblants, els ciutadans perdem la capacitat de decidir sobre nosaltres mateixos i no sabem contra qui hem de dirigir-nos: Si és això pel que van lluitar els qui el franquisme va assassinar, si aquesta és la separació de poders de Montesquieu, si aquest és el màxim grau de participació que el sistema ofereix, si el sistema és tot això, jo m’hi oposo, sóc antisistema i li declaro la guerra, ara sempre i cada dia!