14 de setembre de 2011

Lluna.

La Llum de la Lluna es filtrava entre els núvols foscos, i il·luminava el dormitori d'una casa noucentista de dues plantes amb grans finestrons de al pis de dalt alçada i una terrassa a la planta baixa, que s'hi podia accedir des de un camí que conduïa a un bosc de pins i alzines. L'habitació estava decorada amb mobles antics, i un gran llit amb llençols de color blanc. Les parets i el sostre, decorat amb mig relleus florals eren també del color de la neu. El terra, era fet de fusta de roure, per aïllar del fred les nits d'hivern.
De sobte la porta es va obrir violentament, i una noia jove de cabell ros i ondulat, d'ulls blaus u faccions agradables va entrar per la porta de l'estança. Duia una camisa de dormir blanca que li arribava fins els genolls.
Just després de tancar la porta, es va permetre un instant de relaxació per tancar els ulls i respirar. No es va donar més temps, va seguir corrent en direcció la finestra, es va recolzar a l'àmpit i va baixar desgrimpant, just en l'instant abans de perdre de vista l'habitació on dormien els convidats, el va veure entrar; duia els ullals plens de sang i amb la mà dreta sostenia el cap d'un home d'uns 35 anys. Un riure psicòpata va sorgir de la gola d'aquell ésser maleït per Satanàs. Espantada, va baixar encara més ràpid per l'heura que naixia a la terrassa i s'enfilava fins l'habitació. Un cop va haver arribat al pati, va començar a baixar les escales i a córrer, descalça, en direcció el bosc que hi havia davant la casa.
La Lluna, va deixar de fer llum. Els núvols van començar a fusionar-se. El Vent, la Pluja, i els Llamps es van conjurar en una tempesta, que avançava cap a ella, disposada a alentir-li el pas. Un llamp va caure al bosc i va fulminar un arbre. Ella però, va seguir avançant fins al bosc. Quan va arribar a l'entrada del bosc, xopa d'aigua, es va girar, i va veure com un ésser sobrenatural avançava cap a ella amb els braços oberts. Ella va esbossar un somriure, i com l'ens diabòlic, va obrir els braços i va avançar lentament cap a l'altre. Sense oposar resistència es va fusionar en una abraçada amb la bèstia fins desapareixer.
El vent, va moure una cortina, i va deixar veure l'interior d'una habitació decorada amb mobles antics i un gran llit amb llençols de color blanc. Es respirava pau i serenor,

25 de maig de 2011

El mar.

Les seves passes ressonaven pels carrers deserts de la ciutat, la lluna plena es reflectia sobre les onades que s'apropaven i s'allunyaven de la ciutat de la costa. Un a un, va recòrrer tots els carrers de la seva infància i adolescència. La persiana on jugaven a futbol, la cantonada on es va pelar els genolls quan aprenia a anar en bicicleta...

Els carrers estaven buits, tan sols hi havia una persona, aparentment passejant sense sentit. El que realment feia era , però, acomiadar-se de la seva ciutat, marxava per no tornar. Mentre pujava cap a la rambla, una llàgrima va començar a relliscar-li per la galta i els records, traïdors, l'assaltaven; per la seva ment dreuaven imatges passades: una nit d'estiu, pels carrers de ciutat vella, entrant a casa una noia ara anonima i fent tot el que poden fer dues persones que s'estimen; aquella plaça, amb la terrassa del cafè on solia llegir novel·les, ignorant en tranist de turistes sota l'atenta mirada del sol d'estiu; la font de Canaletes, els crits de Barça, Barça, Barça, encara ressonaven dins el seu cap.

Va començar a baixar, volia veure el mar abans de dir adéu a la seva ciutat. Es feia estrany veure la rambla tan buida de soroll de cotxes, tan silenciosa, tan solitària, tan depriment, tan morta. El liceu, símbol d'elegància i al seu costat, el carrer Sant Pau, porta d'entrada al raval.

L'olor de sal, sense demanar permís, començava a envair-li les fosses nassals. Els arbres, testimonis del pas del temps, començaven a deixar veure el mar. Somreia, era agradable pensar que faltava poc per dir adéu a la ciutat que l'havia vist créixer.

Els raigs de sol més matiners començaven a escalfar el matí d'hivern a la ciutat comtal. Les primeres persones anaven omplint els carrers amb els ulls mig aculcats. Colon assenyalava on era Amèrica pels vaixells desorientats. El mar es va presentar amb tota la seva immensitat davant els seus ulls. No es sentia res, eren ell i el mar. Feu mitja volta, s'acomiadà de la ciutat, es girà de nou i continuà caminant fins que ell i el mar van ser un.

27 de març de 2011

Incertesa

Escric la primera entrada del blog d'aquest any. Em sap greu haver-ho deixat tant abandonat ultimament; però tampoc tenia res que valgués la pena per escriure. Suposo que si hi hagués de posar un títol a aquesta entrada podria ser "por." Tinc una mena de por al que vindrà, por del que pugui passar en un futur no massa llunya. No parlo de la carrera, sinó d'un futur més a llarg termini. Em fa por no passar de ser un maó més en la paret.

Aquesta por que tots tenim, en major o menor mesura, ultimament s'ha vist incrementada en adonar-me que tan sols em tinc a mi mateix, gent que creia més o menys propera a mi, es veu que no ho són tant. D'altres vaig veient com irremiadablement s'allunyen sense que jo hi pugui fer massa. Si que hi ha gent, però, que creia perduda i ara es tornen a apropar.

En definitiva, la vida és una incertesa constant. Hi ha gent que ve i que va, hi ha persones que no passen de ser uns simples coneguts en la nostra vida, d'altres, pocs, tenen un recorregut més llarg i més o menys profund en la nostra vida. Però si en la vida hi ha una cosa segura, que sempre tindràs estiguis on estiguis, ets tu; tu mateix sempre et tindràs i mai et fallaràs, les persones arribaran i si no es queden, marxaran, però un mateix és indubtable, per tant el millor consell que en tot moment em puc donar i es pot donar, és estar bé amb un mateix.