Annorexia.

Tinc un probelma, ella no es fixa en mi, sóc gras. Ja no se que mes fer, m'he apuntat a un gimnàs per començar a aprimar-me, però la bascula no baixa, i això m'obsessiona. m'han recomenat que begui aigua, que així no tindré gana i per tant no menjaré i no m'engreixaré. Espero que així ella es fixi amb mi, suposo que si m'aprimo es deixaran de ficar amb mi. El que no se encara es com començar a aprimar-me. Suposo que deixant de menjar i aquestes coses, voldria entrar internet, però em fa por convertir-me en un malalt.

Estic convençut que si m'aprimo una mica i faig gimnàs les burles dels meus companys pararan i ella em mirarà amb uns altres ulls. I com em puc aprimar? Es molt fàcil, hauré de parar de menjar i provocar-me vòmits, quan vegi que la gent em fa cas pararé. Estic convençut que em sabré controlar

Pluja

Plou, i un home pel carrer camina, tot sol, mullant-se, gaudint la pluja. Els turitses corren refugiant-se sota planols de Barcelona desplegats. Ell somriu i tanca els ulls mirant el cel. Es feliç. En que pensa? Tan sols ell ho sap. Però es poden fer suposicions. Li ha tocat la lotería? Es feliç i prou? Es feliç per una trucada? No ho sabem, però ell segueix caminant, rambles amunt caminant mentre veu gent que camina amb pressa amb un paraigues a la mà, ell amb el seu barret en té prou. El que al principi semblaven quatre gotes s'ha convertit en pedra. Però ell, immutable segueix caminant dins les seves reflexions. La natura sembla que s'enfadi davant aquesta indiferència i decideix augmentar cada cop més la seva fúria, pero ell està tranquil, seré, no sembla que li importi massa mullar-se, fins i tot podriem dir que hi troba un cert plaer. Inspira i l'olor de pluja es filtra pel seu nas i arriba fins el cervell, provocant en el nostre home una sensació de plaer.
Finalment deixa el carrer i agafa un carrer petit. La pluja segueix caient amb força. Al cap d'unes poques passes es torna a desviar, es posa la mà a la butxaca i en treu unes claus, camina unes poques passes més i obre una porta.

Merda per variar

Merda un altre cop toca menjar merda com sempre ha passat, com sempre passarà. Per què? Per què un altre cop? Que passa, que mai n'aprenc? Qualsevol diria que m'agrada patir, sempre un i un altre cop, entabancant-me amb la mateixa pedra Perquè? Quin mal he fet jo perquè sem negui aquest bé? Perquè mai n'he pogut disfrutar? Perquè he sigut privar d'aquest d'aixo que segons diuen es tan fantàstic? Mentida, no és fantàstic, és una merda, una gran merda, sols m'ha portat depres i mes depres sense final. Hauria viscut millor si aquest sentiment, aquest tipus de relació mai hagués existit, si d'això que en gaudeixen molts i en sufrim pocs no existís. Aleshores seria més feliç. I es que no puc deixar de preguntar-m'ho, perque triomfen tant els fills de puta? Perquè gent com jo ha de patir, plorar, menjar merda i sufrir i d'altres que fan mal a molta gent tenen sempre èxit? Què cony he fet per mereixer aquesta merda? És que sempre estaré així? És que mai passaré de grupau a princep? És que estaré sol per sempre més, mentre els meus amics es van aparellant? Mai trobaré a algú, mai.
Es que no hi ha dret mai he fet mal a ningú, mai, I en canvi mira, aquí estic, fet merda. Mentre desgraciats sense sentiments van vivint sense patir, sense plorar i en canvi jo... Em posaria a cridar, pegar, destrossar coses però no puc. Però és que sempre caic en el mateix error; conec a algú, m'hi fixo, m'agrada, m'enamoro i PAM, llagrimes i xocolata negra

Cap de setmana

Aquest cap de setmana, el dissabte em va passar una cosa d'aquelles que sempre passen als altres. Anavem tres amics a casa d'un per canviar el longboard per el skate i sabeu aquelles palmeres que estan com ficades en un test? doncs en una d'aquestes, a la plaça del pi, em trobo una pila de llibres vells, tots el mateix exemplar sobre una d'aquestes palmeres. El primer impuls va ser agafar-ne un, no es veu cada dia això, però de seguida vaig pensar: i si els han deixat aquí perquè algú els agafi? i si els han deixat perquè la gent els agafi? i si els volen tirar? Mira, si quan tornem encara hi són, n'agafo un. I a la tornada que va passar? Bingo! encara hi eren, en vaig agafar un i quan acabi el llibre que estic llegint ara l'atacaré. Avui he comprovat de quin any era: MCMXLV, 1945 pels científics.
Vaig passar per casa a deixar el llibre i després de jugar al poker a casa d'un amic, on es va confirmar allò de "desafortunado en amores afortunado en el juego", vaig arribar a casa i em vaig posar a llegir el proleg. O mes ben dit l'anti-proleg, on l'autor es monta una paranoia, molt ben escrita per cert, on diu que això no és un proleg perquè el proleg parla de l'obra d'art que es llegirà i que tot art es literatura i que els personatges de la vida real existeixen però no són i que voldrien ser personatges literaris que són i no existeixen i al final diu que espera que el lector no hagi cregut cap dels seus arguments.
El diumenge per la tarda no se com va sortir la conversa, però el cas es que va sortir el tema dels LPs i els meus pares van dir que tenen un reproductor de LP i que enxufat a un ampli... màgia tots els seus LP podrien sonar. I els meus pares escoltaven musica que estava prou bé. Vaig posar-me a buscar LP hi havia de tot, de Deep Purple a Lluís Llach, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Crosby Still & Nash, aquests tres van tocar a woodstock. El problema es que l'amplificador s'ha d'anar a comprar i el reproductor de LPs s'ha de portar a revisar, però en conjunt aquest cap de setmana ha sigut molt gran

Temps mort

Hola que tal tot persones que llegiu això ara mateix? bé? Espero que si.
Això de fer un canvi d'aires va de conya per canviar una mica, canviar costa si, pero crec que poc a poc ho vaig fent. Els fantasmes del passat em segueixen visitant i a vegades costa més fotre'ls fora, a vegades menys, però sempre hi son allà emprenyant una mica.
La formula per fer-los fora es fàcil, parlar amb 3 o 4 persones de confiança total i absoluta, gent que ja coneixia o gent que he conegut fa poc. Malgrat aquestes persones que sempre hi són quan se les necessita a vegades alguna cosa falla i de sobte tot es de color negre, de sobte tot es depriment i tot es un munt de merda d'on mai en sortiré, i a vegades em començo a preguntar per què?, em pregunto com és que el mon és tan injust, tan frustrant, tan estressant, com es que em d'actuar, d'aparentar, de fer veure que som uns altres per, per què? algú en te la resposta? com es que hi ha gent que es creu capaç de poder jutgar a la gent tan ràpid per la seva manera de ser? per que cony tot és tan, tan complicat?
Enmig d'aquestes reflexions meves, em comença a creixer una mena de ràbia dins meu que fa que tingui ganes de començar a pegar qualsevol cosa que se'm posi per davant o posar-me a correr. o jo que se que. Necessito un temps mort.

Fa segles i segles que no escric. Ho sento, no tinc excusa.
pero bueno, a escriure, estic aprenent a tocar la guitar en català guitarra, de moment vull aprendre de manera autodidacta, aprenent-me els acords i amb el tocamela, és una web que està força bé: penjen vídeos explicant com tocar cançons I tenen un fòrum on si tens un dubte al cap d'una setmana al fòrum hi ha un cullo de missatges responent-te (vale ara potser m'he passat) però tothom està sempre disposat a donar un cop de mà. Si al final no puc aprendre'n tot sol em buscaré algú que em doni un cop de mà.

Demà m'he de llevar a les 6 per anar a uns campaments de tres dies. Farem bici. I buenu no tinc res més per dir. per tant:


Siau!

Canvi

Primer de tot vull demanar disculpes per no haver escrit, pero estava d'examens finals
Crec que estem davant un canvi d'època. Fixeu-vos-hi

• la guerra a Irak

• els aldarulls a les afores de París fa un temps

• les manifestacions a Grècia

• les manis anti-Bolonya

• la famosa crisi

• i si ho voleu l'Obama.

A més el ritme actual de vida a occident no és sostenible. Només fa falta que agafem la Xina, un dels països en vies de desenvolupament, i no parlem ni de Brasil ni de India. Doncs bé només fa falta que cada xino tingui un parell de cotxes de mitjana o que cada xino tingui un parell de teles cm fem aquí, i no hi haurà prou acer en tot el món perquè tothom visqui axí. S'ha de canviar de sistema ecnòmic. O com a minim abandonar aquest liberalisme proteccionista que impedeix que tothom visqui com nosaltres i fa que els altres visquin malament.