El mar.

Les seves passes ressonaven pels carrers deserts de la ciutat, la lluna plena es reflectia sobre les onades que s'apropaven i s'allunyaven de la ciutat de la costa. Un a un, va recòrrer tots els carrers de la seva infància i adolescència. La persiana on jugaven a futbol, la cantonada on es va pelar els genolls quan aprenia a anar en bicicleta...

Els carrers estaven buits, tan sols hi havia una persona, aparentment passejant sense sentit. El que realment feia era , però, acomiadar-se de la seva ciutat, marxava per no tornar. Mentre pujava cap a la rambla, una llàgrima va començar a relliscar-li per la galta i els records, traïdors, l'assaltaven; per la seva ment dreuaven imatges passades: una nit d'estiu, pels carrers de ciutat vella, entrant a casa una noia ara anonima i fent tot el que poden fer dues persones que s'estimen; aquella plaça, amb la terrassa del cafè on solia llegir novel·les, ignorant en tranist de turistes sota l'atenta mirada del sol d'estiu; la font de Canaletes, els crits de Barça, Barça, Barça, encara ressonaven dins el seu cap.

Va començar a baixar, volia veure el mar abans de dir adéu a la seva ciutat. Es feia estrany veure la rambla tan buida de soroll de cotxes, tan silenciosa, tan solitària, tan depriment, tan morta. El liceu, símbol d'elegància i al seu costat, el carrer Sant Pau, porta d'entrada al raval.

L'olor de sal, sense demanar permís, començava a envair-li les fosses nassals. Els arbres, testimonis del pas del temps, començaven a deixar veure el mar. Somreia, era agradable pensar que faltava poc per dir adéu a la ciutat que l'havia vist créixer.

Els raigs de sol més matiners començaven a escalfar el matí d'hivern a la ciutat comtal. Les primeres persones anaven omplint els carrers amb els ulls mig aculcats. Colon assenyalava on era Amèrica pels vaixells desorientats. El mar es va presentar amb tota la seva immensitat davant els seus ulls. No es sentia res, eren ell i el mar. Feu mitja volta, s'acomiadà de la ciutat, es girà de nou i continuà caminant fins que ell i el mar van ser un.

Incertesa

Escric la primera entrada del blog d'aquest any. Em sap greu haver-ho deixat tant abandonat ultimament; però tampoc tenia res que valgués la pena per escriure. Suposo que si hi hagués de posar un títol a aquesta entrada podria ser "por." Tinc una mena de por al que vindrà, por del que pugui passar en un futur no massa llunya. No parlo de la carrera, sinó d'un futur més a llarg termini. Em fa por no passar de ser un maó més en la paret.

Aquesta por que tots tenim, en major o menor mesura, ultimament s'ha vist incrementada en adonar-me que tan sols em tinc a mi mateix, gent que creia més o menys propera a mi, es veu que no ho són tant. D'altres vaig veient com irremiadablement s'allunyen sense que jo hi pugui fer massa. Si que hi ha gent, però, que creia perduda i ara es tornen a apropar.

En definitiva, la vida és una incertesa constant. Hi ha gent que ve i que va, hi ha persones que no passen de ser uns simples coneguts en la nostra vida, d'altres, pocs, tenen un recorregut més llarg i més o menys profund en la nostra vida. Però si en la vida hi ha una cosa segura, que sempre tindràs estiguis on estiguis, ets tu; tu mateix sempre et tindràs i mai et fallaràs, les persones arribaran i si no es queden, marxaran, però un mateix és indubtable, per tant el millor consell que en tot moment em puc donar i es pot donar, és estar bé amb un mateix.

Reflexions

Ara ja fa uns dies que hi penso i hi reflexiono. Tinc la sensació que el sistema, la societat, digues-li com vulguis, condiciona a ser d'una determinada manera. Condicionanar no, no és aquesta la paraula, la paraula seria induïr a ser o conduir a fer actuar pensar i ser d'una manera que no destaqui. Som lliures per no passar-nos de la ratlla, el sistema ja ha creat mecanismes automatics per reprimir el que podriem anomenar "pensament no-alienat." Quan parlo de Sistema no em refereixo al Capitalisme o a l'entremat de relacions, i interessos que formen les diferents Empreses, Bancs i Govern sinó de la societat en si mateix; hi ha una cosa que podriem anomenar "opinió acceptada" que és dins on es mou una gran part de la població. Qui surt d'aquesta Opinió Acceptada és tractat de radical i se'l crítica i ataca. Aquesta Opinió Acceptada varia segons el territori i època. Sempre s'ha creat d'alguna manera, abans qui se'n encarregava era l'Esglesia, actualment qui transmet la informació i ocupa la funció d'educar, és qui s'ocupa de crear aquesta Opinio Acceptada. Tinc la sensació que ara mateix el sistema i en particular la seva branca educativa, no es preocupa per desenvolupar la intel·ligència de les persones, sinó per crear persones que tiguin unes determinades aptituds que sembla que han de serivir en un futur. Però aquestes aptituds seran útils per a una tercera persona o entitat, en comptes de ser-ho per a la persona. El que estic veient és que aquesta Opinió Acceptada fa que les persones que hi són no es qüestionin res i ho acceptin tot. Per tant seran conduïts a actuar d'una determinada manera, ara bé, ells no ho sabran mai.

Les persones que queden fora d'aquesta Opinió Acceptada s'ho qüestionen tot i hi pensen i reflexionen i arriben a conclusions diferents. Depenent de com d'allunyades estiguin d'aquesta Opinió Acceptada, seran més o menys criticats. Depenent de com en siguin, de quina forma i en quina mesura aquestes persones que queden fora de la Opinió Acceptada, modificaran el seu comportament o no explicaran les seves idees per evitar ser críticats per la resta d'elements de la societat. D'aquesta manera funciona el sistema per evitar que surtin veus crítiques amb el Sistema. I aquesta situació es pot extrapolar a d'altres; tots nosaltres som estudiants, posem per tant el sistema educatiu que és qui s'encarrega de formar gent que estigui dins aquesta Opinió Acceptada. Alhora de posar les notes es tenen en compte aquestes característiques, per davant de la capacitat de pensar i arribar a conclusions per un mateix. És per tant, un sistema de caràcter retroactiu que s'alimenta a si mateix de manera constant. Tan sols hi ha dues maneres per superar això: una, és destruïr-ho tot i tornar a començar de nou. I l'altre és marxar d'aquesta societat on hi impera una Opinió Acceptada i aconseguir ser autosuficient.

Felicitat Justificada

Fa sis mesos i un dia publicava que em trobava en un estat de felicitat injusrificada. Estic orgullós de poder dir que aquesta felicitat continua, segueix havent aquest bonrollo generalitzat i també hi ha bonrollo una mica més concret amb algunes persones. Suposo que aquest estat de felicitat continuada i aquest bonrollo generalitzat es pot explicar per la meva situació personal. Per primer cop en la meva vida em trobo bé amb mi mateix.
Pel que fa a la festa casi diaria... que més hauria volgut jo. Com a mínim he estat fent prou coses aquest estiu, hi ha la travessa, l'estada al camping, els dies al poble i Berlín. Després d'algunes festes i altres coses similars, va venir l'inici de curs. De moment com ja he dit hi ha prou bon rollo amb la gent en general, encara que amb algunes persones més que amb d'altres, que com ja he dit, em tocarà els ous deixar de veure. Suposo que aquest any el blog anirà més orientat cap a ser un diari. Ultimament estic buit de insipiració per escriure petits relats, potser m'he tornat més exigent amb mi mateix, no ho se. En fi, de moment posaré els noms d'aquelles persones de la classe que em fotrà més no seguir veient.

Pseudobohemi Intel·lectual
Home Radio
La Pianista

Adéu.

És l'hora dels adeus i t'he de dir adéu siau, germà et dono la mà...

A cagar! Fins d'aquí uns quants anys. Fins ara no has fet res més que donar-me pel cul, doncs ara jo et dono l'esquena i no perquè em donguis més pel cul no, senzillament per allunyarme unes passes i agafar velocitat per enviar-te més lluny de la patada que et fotré. Estic convençut que sense tu ho passaré millor. Amb tu em sentia, no se com dir-ho. Oprimit? Engabiat? Tancat? Inhibit? En fi, que no em sentia lliure, a partir d'ara podré passar-ho millor sense menjar-me al cap, sense patir per allò o per això, sense pensar en si dir o no dir una cosa. Ara ja és igual. Potser alguns em diran boig, que no se el que em faig, que m'estic equivocant, que potser no et torno a veure mai mes, tant li fot. El tema important és que et perdré de vista una temporada. Se que t'hi has esforçat nanu, però quan per designis divins hi ha coses que no funcionen, no funcionen i llavors no hi ha més remei que posar-s'hi fulles, o això o lluitar contra els elements i sortir-hi perdent, o com jo he decidit fer, tard, però com a mínim ho he fet, adaptar-se a la situació i decidir que tu i jo som incompatibles i que això nostre mai funcionarà. Així que ja ho saps tu i el teu soldadet amb ales, arc i fletxa aneu a la merda.

Felicitat injustificada

Davant l'ordinador pensant en què escriure. Falta poc per acabar el curs i tot i així es estrant; no en tinc ganes. Ara es quan em trobo millor a l'institut. Per què¿ No ho se. Potser perquè estic deixant enrere vells complexes, antics fantasmes que actualment només aspiren a esperits, ombres del que van ser. Suposo que ja tocava no? Imagino que tot això deu tenir relació amb haver canviat d'institut, començar a sortir més, no obsessionar-se tant pels petits detalls, adonar-se que tens mes amics dels que creies. Les hormones hi deuen tenir influència també suposo. Encara que de tant hi ha algunes depres puntuals de unes hores, en conjunt estic molt millor que fa un any, per dir alguna cosa.
Com ha començat aquesta mena de monoleg interior? ah si, he dit que no vull que acabi l'institut, doncs si, perquè un cop hagi acabat durant 2 mesos no tindré res a fer a part de buscar com quedar, pujar al terrat, TR...., mates...., buscar com estalviar diners perquè ja se sap quan arriba l'estiu comença la festa casi diaria, espero. I despres d'aquests dies d'incertesa.... BERLÍN. Bé, el tema serà l'any que ve a veure que fem. I el setembre 17 anys i 2n de Batx.... que passarà volant i tots els coneguts i saludats desapareixeran del mapa i no els veure mes i hauré sigut burru i hauré creat llaços massa forts i em sabra molt de greu no tornar-los a veure. Però malgrat tot no em puc queixar, em trobo en un estat de felicitat injustificada.

A les barricades companys.

Avui es 1 de maig, dia del treballador. I que han fet els sindicats i partits politics? Posar-se davant la camara i dir que els empresaris son molt dolents i karl marx era molt bo. Considero que avui hauria de ser un dia on es fessin mes coses. Avui hauria de ser un dia de reflexió. No n'hi ha prou amb ser reaccionari i protestar davant les mesures que s'estan prenent per paliar els efectes de la crisi. Avui cal plantejar-se que hauriem de fer davant com està el mon i que fa cadascú de nosaltres per millorar-lo una mica. Avui caldria plantegar-se quin camí vol seguir l'esquerra i els sindicats. Jo personalment considero que el discurs d'enfrontament de classes es buit avui, avui cal recordar que qui te el poder realment, qui domina el mon son quatre gats que estan podrits de diners i que s'ho arreglen perquè les decisions que prenen els partits polítics siguin les que els beneficin. Parlant clar, si catalunya no es independent es perquè no interessa a qui te la pasta, si qui te els cales li anes bé que catalunya ho fos, segur que l'estatut ja hauria sortit d'allà, ja poden canviar els partits, els colors o les persones, el resultat sempre serà el mateix, qui es veurà beneficiat de tot no serà el poble ras, no, serà qui te mes pasta que senzillament l'incrementarà. Per exemple hi ha una llei que dona ajuts a qui te 3 fills o mes. De veritat penseu que algú amb problemes econòmics tindrà 3 fills? No. Senzillament perquè amb prou feines pot mantenir-ne un.

Ah! i no oblidem el tema de les pensions, aquí si que pringarem, ens tocarà treballar fins que morim com aquell qui diu, ja ho hauran de fer els nostres pares, mira que et dic. Està clar, qui te la riquesa te el poder i el mes injust de tot es que aquesta riquesa ha sigut heredada. La riquesa es una malaltia que no es d'orígen genètic, encara que si hereditària.