socdel93

Lluna.

2011-09-14T14:51:00.000-07:00

La Llum de la Lluna es filtrava entre els núvols foscos, i il·luminava el dormitori d'una casa noucentista de dues plantes amb grans finestrons de al pis de dalt alçada i una terrassa a la planta baixa, que s'hi podia accedir des de un camí que conduïa a un bosc de pins i alzines. L'habitació estava decorada amb mobles antics, i un gran llit amb llençols de color blanc. Les parets i el sostre, decorat amb mig relleus florals eren també del color de la neu. El terra, era fet de fusta de roure, per aïllar del fred les nits d'hivern.
De sobte la porta es va obrir violentament, i una noia jove de cabell ros i ondulat, d'ulls blaus u faccions agradables va entrar per la porta de l'estança. Duia una camisa de dormir blanca que li arribava fins els genolls.
Just després de tancar la porta, es va permetre un instant de relaxació per tancar els ulls i respirar. No es va donar més temps, va seguir corrent en direcció la finestra, es va recolzar a l'àmpit i va baixar desgrimpant, just en l'instant abans de perdre de vista l'habitació on dormien els convidats, el va veure entrar; duia els ullals plens de sang i amb la mà dreta sostenia el cap d'un home d'uns 35 anys. Un riure psicòpata va sorgir de la gola d'aquell ésser maleït per Satanàs. Espantada, va baixar encara més ràpid per l'heura que naixia a la terrassa i s'enfilava fins l'habitació. Un cop va haver arribat al pati, va començar a baixar les escales i a córrer, descalça, en direcció el bosc que hi havia davant la casa.
La Lluna, va deixar de fer llum. Els núvols van començar a fusionar-se. El Vent, la Pluja, i els Llamps es van conjurar en una tempesta, que avançava cap a ella, disposada a alentir-li el pas. Un llamp va caure al bosc i va fulminar un arbre. Ella però, va seguir avançant fins al bosc. Quan va arribar a l'entrada del bosc, xopa d'aigua, es va girar, i va veure com un ésser sobrenatural avançava cap a ella amb els braços oberts. Ella va esbossar un somriure, i com l'ens diabòlic, va obrir els braços i va avançar lentament cap a l'altre. Sense oposar resistència es va fusionar en una abraçada amb la bèstia fins desapareixer.
El vent, va moure una cortina, i va deixar veure l'interior d'una habitació decorada amb mobles antics i un gran llit amb llençols de color blanc. Es respirava pau i serenor,

El mar.

2011-05-25T02:41:00.000-07:00

Les seves passes ressonaven pels carrers deserts de la ciutat, la lluna plena es reflectia sobre les onades que s'apropaven i s'allunyaven de la ciutat de la costa. Un a un, va recòrrer tots els carrers de la seva infància i adolescència. La persiana on jugaven a futbol, la cantonada on es va pelar els genolls quan aprenia a anar en bicicleta...

Els carrers estaven buits, tan sols hi havia una persona, aparentment passejant sense sentit. El que realment feia era , però, acomiadar-se de la seva ciutat, marxava per no tornar. Mentre pujava cap a la rambla, una llàgrima va començar a relliscar-li per la galta i els records, traïdors, l'assaltaven; per la seva ment dreuaven imatges passades: una nit d'estiu, pels carrers de ciutat vella, entrant a casa una noia ara anonima i fent tot el que poden fer dues persones que s'estimen; aquella plaça, amb la terrassa del cafè on solia llegir novel·les, ignorant en tranist de turistes sota l'atenta mirada del sol d'estiu; la font de Canaletes, els crits de Barça, Barça, Barça, encara ressonaven dins el seu cap.

Va començar a baixar, volia veure el mar abans de dir adéu a la seva ciutat. Es feia estrany veure la rambla tan buida de soroll de cotxes, tan silenciosa, tan solitària, tan depriment, tan morta. El liceu, símbol d'elegància i al seu costat, el carrer Sant Pau, porta d'entrada al raval.

L'olor de sal, sense demanar permís, començava a envair-li les fosses nassals. Els arbres, testimonis del pas del temps, començaven a deixar veure el mar. Somreia, era agradable pensar que faltava poc per dir adéu a la ciutat que l'havia vist créixer.

Els raigs de sol més matiners començaven a escalfar el matí d'hivern a la ciutat comtal. Les primeres persones anaven omplint els carrers amb els ulls mig aculcats. Colon assenyalava on era Amèrica pels vaixells desorientats. El mar es va presentar amb tota la seva immensitat davant els seus ulls. No es sentia res, eren ell i el mar. Feu mitja volta, s'acomiadà de la ciutat, es girà de nou i continuà caminant fins que ell i el mar van ser un.

Incertesa

2011-03-27T11:44:00.000-07:00

Escric la primera entrada del blog d'aquest any. Em sap greu haver-ho deixat tant abandonat ultimament; però tampoc tenia res que valgués la pena per escriure. Suposo que si hi hagués de posar un títol a aquesta entrada podria ser "por." Tinc una mena de por al que vindrà, por del que pugui passar en un futur no massa llunya. No parlo de la carrera, sinó d'un futur més a llarg termini. Em fa por no passar de ser un maó més en la paret.

Aquesta por que tots tenim, en major o menor mesura, ultimament s'ha vist incrementada en adonar-me que tan sols em tinc a mi mateix, gent que creia més o menys propera a mi, es veu que no ho són tant. D'altres vaig veient com irremiadablement s'allunyen sense que jo hi pugui fer massa. Si que hi ha gent, però, que creia perduda i ara es tornen a apropar.

En definitiva, la vida és una incertesa constant. Hi ha gent que ve i que va, hi ha persones que no passen de ser uns simples coneguts en la nostra vida, d'altres, pocs, tenen un recorregut més llarg i més o menys profund en la nostra vida. Però si en la vida hi ha una cosa segura, que sempre tindràs estiguis on estiguis, ets tu; tu mateix sempre et tindràs i mai et fallaràs, les persones arribaran i si no es queden, marxaran, però un mateix és indubtable, per tant el millor consell que en tot moment em puc donar i es pot donar, és estar bé amb un mateix.

Reflexions

2010-12-15T14:14:00.001-08:00

Ara ja fa uns dies que hi penso i hi reflexiono. Tinc la sensació que el sistema, la societat, digues-li com vulguis, condiciona a ser d'una determinada manera. Condicionanar no, no és aquesta la paraula, la paraula seria induïr a ser o conduir a fer actuar pensar i ser d'una manera que no destaqui. Som lliures per no passar-nos de la ratlla, el sistema ja ha creat mecanismes automatics per reprimir el que podriem anomenar "pensament no-alienat." Quan parlo de Sistema no em refereixo al Capitalisme o a l'entremat de relacions, i interessos que formen les diferents Empreses, Bancs i Govern sinó de la societat en si mateix; hi ha una cosa que podriem anomenar "opinió acceptada" que és dins on es mou una gran part de la població. Qui surt d'aquesta Opinió Acceptada és tractat de radical i se'l crítica i ataca. Aquesta Opinió Acceptada varia segons el territori i època. Sempre s'ha creat d'alguna manera, abans qui se'n encarregava era l'Esglesia, actualment qui transmet la informació i ocupa la funció d'educar, és qui s'ocupa de crear aquesta Opinio Acceptada. Tinc la sensació que ara mateix el sistema i en particular la seva branca educativa, no es preocupa per desenvolupar la intel·ligència de les persones, sinó per crear persones que tiguin unes determinades aptituds que sembla que han de serivir en un futur. Però aquestes aptituds seran útils per a una tercera persona o entitat, en comptes de ser-ho per a la persona. El que estic veient és que aquesta Opinió Acceptada fa que les persones que hi són no es qüestionin res i ho acceptin tot. Per tant seran conduïts a actuar d'una determinada manera, ara bé, ells no ho sabran mai.

Les persones que queden fora d'aquesta Opinió Acceptada s'ho qüestionen tot i hi pensen i reflexionen i arriben a conclusions diferents. Depenent de com d'allunyades estiguin d'aquesta Opinió Acceptada, seran més o menys criticats. Depenent de com en siguin, de quina forma i en quina mesura aquestes persones que queden fora de la Opinió Acceptada, modificaran el seu comportament o no explicaran les seves idees per evitar ser críticats per la resta d'elements de la societat. D'aquesta manera funciona el sistema per evitar que surtin veus crítiques amb el Sistema. I aquesta situació es pot extrapolar a d'altres; tots nosaltres som estudiants, posem per tant el sistema educatiu que és qui s'encarrega de formar gent que estigui dins aquesta Opinió Acceptada. Alhora de posar les notes es tenen en compte aquestes característiques, per davant de la capacitat de pensar i arribar a conclusions per un mateix. És per tant, un sistema de caràcter retroactiu que s'alimenta a si mateix de manera constant. Tan sols hi ha dues maneres per superar això: una, és destruïr-ho tot i tornar a començar de nou. I l'altre és marxar d'aquesta societat on hi impera una Opinió Acceptada i aconseguir ser autosuficient

Felicitat Justificada

2010-11-14T10:19:00.000-08:00

Fa sis mesos i un dia publicava que em trobava en un estat de felicitat injusrificada. Estic orgullós de poder dir que aquesta felicitat continua, segueix havent aquest bonrollo generalitzat i també hi ha bonrollo una mica més concret amb algunes persones. Suposo que aquest estat de felicitat continuada i aquest bonrollo generalitzat es pot explicar per la meva situació personal. Per primer cop en la meva vida em trobo bé amb mi mateix.
Pel que fa a la festa casi diaria... que més hauria volgut jo. Com a mínim he estat fent prou coses aquest estiu, hi ha la travessa, l'estada al camping, els dies al poble i Berlín. Després d'algunes festes i altres coses similars, va venir l'inici de curs. De moment com ja he dit hi ha prou bon rollo amb la gent en general, encara que amb algunes persones més que amb d'altres, que com ja he dit, em tocarà els ous deixar de veure. Suposo que aquest any el blog anirà més orientat cap a ser un diari. Ultimament estic buit de insipiració per escriure petits relats, potser m'he tornat més exigent amb mi mateix, no ho se. En fi, de moment posaré els noms d'aquelles persones de la classe que em fotrà més no seguir veient.

Pseudobohemi Intel·lectual
Home Radio
La Pianista

Adéu.

2010-07-13T14:22:00.000-07:00

És l'hora dels adeus i t'he de dir adéu siau, germà et dono la mà...

A cagar! Fins d'aquí uns quants anys. Fins ara no has fet res més que donar-me pel cul, doncs ara jo et dono l'esquena i no perquè em donguis més pel cul no, senzillament per allunyarme unes passes i agafar velocitat per enviar-te més lluny de la patada que et fotré. Estic convençut que sense tu ho passaré millor. Amb tu em sentia, no se com dir-ho. Oprimit? Engabiat? Tancat? Inhibit? En fi, que no em sentia lliure, a partir d'ara podré passar-ho millor sense menjar-me al cap, sense patir per allò o per això, sense pensar en si dir o no dir una cosa. Ara ja és igual. Potser alguns em diran boig, que no se el que em faig, que m'estic equivocant, que potser no et torno a veure mai mes, tant li fot. El tema important és que et perdré de vista una temporada. Se que t'hi has esforçat nanu, però quan per designis divins hi ha coses que no funcionen, no funcionen i llavors no hi ha més remei que posar-s'hi fulles, o això o lluitar contra els elements i sortir-hi perdent, o com jo he decidit fer, tard, però com a mínim ho he fet, adaptar-se a la situació i decidir que tu i jo som incompatibles i que això nostre mai funcionarà. Així que ja ho saps tu i el teu soldadet amb ales, arc i fletxa aneu a la merda.

2010-06-24T10:30:00.000-07:00

Tot allò va passar fa més de setanta anys però el meu avi encara ho recorda. Ell devia tenir uns cinc anys. Aquell dia ell havia menjat macarrons, jugava amb el tren de joguina que li havia regalat la padrina i el seu pare feia la migdiada al costat del seu avi. La mare i la padrina eren a la cuina rentant els plats. Quan el tren feia parada a la Capital, van començar a sonar unes sirenes. En uns segons la casa es va omplir de cames que anaven amunt i avall. Unes mans el van agafar per la cintura i se’l van endur escales avall. Després de córrer una estona es van posar en el Forat sota terra. Hi van estar ben bé dues hores i el Forat estava farcit de llaunes de conserva. El meu avi ja feia estona que s’avorria i al cap de dues hores el seu oncle va sortir del Forat i va tornar amb els ulls negats de llàgrimes i va dir que ja no podrien tornar mai més a casa. Al cap d’uns pocs segons de silenci, la família sencera va esclatar en plors. I el meu avi amb ells. Va faltar temps perquè una munió d’estranys s’oferís a deixar coses que ells ja tenien. Van haver de fer vida en El Forat durant unes setmanes. El meu avi plorava cada nit, volia el seu Fuba, l’osset de peluix que la seva padrina havia cosit per ell en saber que la seva filla s’havia quedat embarassada. A més a més s’avorria, els nens no el visitaven i es sentia sol. Només tenia aquell tren de fusta descolorit que ja havia anat de la Capital a el seu poble més de dos-cents cops. Una tarda quan feia veure que dormia la migdiada, va sentir unes veus i va parar l’orella.
- Ho has de fer, si no ho fas ens posaràs a tots en perill.- Aquest era el seu oncle.
- De moment hi ha temps, no et preocupis, ells es pensen que soc mort.
- Que no ho entens? Si no te’n vas, tan bon punt descobreixen que no has mort son capaços de fer calar foc a tot el poble només per assegurar-se que has mort.
- Tens raó germà, hem de marxar. Tan aviat com puguem farem les maletes i marxarem a l’exili.

Què ? A l’exili ? On cau això, va pensar el meu avi. Deu ser un país, no ? aleshores vol dir que… Anem de vacances! No cabia a la pell de content. Quan ho expliqués als seus amics… Ja s’ho imaginava: ell parlant de les coses més increïbles que un es pugui imaginar i els seus amics mirant-s’ho embadalits. Però, evidentment es faria pregar, mala sort, haver-lo anat a visitar al Forat. Finalment, el meu avi va ser vençut per la son. I va tenir un somni. Va somiar que anaven en cotxe i que feia molta calor i va somiar que anaven en cotxe i cantaven i que ell estava amb el Fuba sota el braç. I va somiar que ell agafa a la seva mare pel braç i que ell estava menjant un gelat doble de xocolata i que el seu pare feia fotos i ell tenia un gelat doble de xocolata per ell sol. Però al cap d’una estona unes veus el van tornar a despertar unes veus.
- Però, per què?- va dir la meva besàvia.
- Perquè si no marxem tant bon punt sàpiguen on sóc em vindran a buscar. No ens podem quedar; a mi m’és igual que vinguin a buscar-me. Però si ho fan, pel mig es trobaran amb molta gent que estimo. No ens podem quedar i encara menys després d’allò.
- Entesos. Marxarem demà. Creus que el nen s’ho agafarà bé?
- Segur que sí.

El que el meu avi no entenia era quin mal hi havia en anar de vacances i com podia ser que no s’agafés bé el fet d’anar de vacances i tornar amb la pell morena i un parell de centímetres més alt.
Tal i com havia dit la seva mare, l’endemà van marxar. La seva padrina li va regalar un nou osset de peluix. El fill del Fuba, el Fiba. El dia en què van marxar era un dia xafogós. Van entrar al cotxe i al cap d’una estona ell es va adormir amb el Fiba sota el braç. Es va llevar quan era fosc, una estona abans de parar. Quan van arribar hi havia uns homes amb unes robes estranyes, i els seus pares i aquells homes de les robes estranyes van parlar amb un altre idioma. Exilià, va suposar el meu avi. Aquells homes els van acompanyar fins a l’hotel on s’estarien. Més que un hotel semblava un pis, m’explicava l’avi sovint.
Els pocs dies que havien de durar aquelles vacances es van convertir en setmanes, les setmanes en mesos, els mesos en anys. Un dia, en que el meu avi tenia vuit, anys se’n va adonar que no tornaria mai a casa i va agafar la bici i va anar a casa d’un amic, el Josep. Quan tenia deu anys ja ni se’n recordava dels seus amics de l’altre país i aquell tren de joguina estava al costat del Fiba en un racó d’un armari. Cada tarda anava a fer volts en bicicleta amb pantalons curts i els genolls pelats. De tant en tant tiraven bombardes de farina a les noies, les eternes enemigues. Algunes tardes jugaven a futbol, encara que a les vuit havien de parar i veure els carros passar. Si n’era l’època s’enfilaven a un arbre ple de préssecs vermells. A la primavera es banyaven a la bassa vigilant la roba, i que no arribes el pagès.

Els anys van anar passant i l’enemistat amb les noies també. Llavors el que feien era riure dels temps passats, passejar, anar a la piscina del poble veí, seure en un banc, xarrar, anar de festa major en festa major i les coses clàssiques que acostumen a fer els adolescents. Als setze anys el meu avi va començar a sortir amb qui, segons ell, era la noia més maca de tot el poble. Amb ella va ser amb qui va perdre la virginitat, segons ell ha sigut la dona que més ha estimat. Quan el meu avi va fer divuit anys va llegir al diari que al seu país, per fi, hi havia democràcia. Ho va parlar amb la Núria i ella hi va estar d’acord. El meu avi volia conèixer els seus orígens. Volia anar a manifestacions pro-amnistia, volia veure un nou país. Va ser fora dos mesos. En el viatge en tren va prendre una determinació, es buscaria una feina i amb els diners compraria un anell. Per casar-se amb la Núria. El seu país natural el va deixar astorat. Va tornar una setmana abans, per sorprendre-la un dia i proposar-li maridatge. Però un dia la va veure enganxada als morros del descastat d’en Bufagull. Va tornar a casa i va decidir telefonar el Bufagull i quedar a la plaça a soles. Allà li va fotre una hòstia ben fotuda. Després va anar a veure la seva futura ex-nòvia i va fer acomiadar-se.

Va agafar les maletes que encara estaven fetes, hi va posar més roba i va fotre el camp cap al país que l’havia vist néixer. Allà hi coneixeria la meva àvia una de les líders del moviment estudiantil pro-democràcia i pro-amnistia. La va conèixer a la biblioteca quan ell estava estudiant la historia del seu vell nou país, la meva àvia li va demanar un bolígraf. Com que el meu avi va marxar quan ella era al lavabo la meva avia es va quedar amb el bolígrf. Al cap d’uns dies un bolígraf li va caure davant els nassos. Es van agradar mútuament i durant un mes quedaren cada tarda i anaren a totes les manifestacions. Fins que va passar l’inevitable, van començar a sortir. Al cap de dos anys, van anar a viure junts, no és van casar ja que la meva àvia deia que el matrimoni era una institució passada de moda. Passats setze mesos naixien la meva mare i la meva tieta. Ara, avui que fa seixanta anys del naixement de ma mare i cinc de la mort del meu avi he volgut recordar aquesta historia que ell sempre m’explicava. Era la meva historia preferida perquè me l’explicava com si jo fos un nen petit. I jo convençut, pensava, que un país es deia Exili. No se perquè he volgut recordar aquesta historia, potser ha sigut per explicar-ho algun dia als meus nets, potser ha sigut per dit adéu a l’avi, potser per explicar-m’ho a mi mateix, o potser, qui sap, ha sigut simplement, perquè si.

A qui pugui interessar

2010-06-03T07:45:00.000-07:00

Felicitat injustificada

2010-05-13T07:18:00.000-07:00

Davant l'ordinador pensant en què escriure. Falta poc per acabar el curs i tot i així es estrant; no en tinc ganes. Ara es quan em trobo millor a l'institut. Per què¿ No ho se. Potser perquè estic deixant enrere vells complexes, antics fantasmes que actualment només aspiren a esperits, ombres del que van ser. Suposo que ja tocava no? Imagino que tot això deu tenir relació amb haver canviat d'institut, començar a sortir més, no obsessionar-se tant pels petits detalls, adonar-se que tens mes amics dels que creies. Les hormones hi deuen tenir influència també suposo. Encara que de tant hi ha algunes depres puntuals de unes hores, en conjunt estic molt millor que fa un any, per dir alguna cosa.
Com ha començat aquesta mena de monoleg interior? ah si, he dit que no vull que acabi l'institut, doncs si, perquè un cop hagi acabat durant 2 mesos no tindré res a fer a part de buscar com quedar, pujar al terrat, TR...., mates...., buscar com estalviar diners perquè ja se sap quan arriba l'estiu comença la festa casi diaria, espero. I despres d'aquests dies d'incertesa.... BERLÍN. Bé, el tema serà l'any que ve a veure que fem. I el setembre 17 anys i 2n de Batx.... que passarà volant i tots els coneguts i saludats desapareixeran del mapa i no els veure mes i hauré sigut burru i hauré creat llaços massa forts i em sabra molt de greu no tornar-los a veure. Però malgrat tot no em puc queixar, em trobo en un estat de felicitat injustificada.

A les barricades companys.

2010-05-01T09:32:00.000-07:00

Avui es 1 de maig, dia del treballador. I que han fet els sindicats i partits politics? Posar-se davant la camara i dir que els empresaris son molt dolents i karl marx era molt bo. Considero que avui hauria de ser un dia on es fessin mes coses. Avui hauria de ser un dia de reflexió. No n'hi ha prou amb ser reaccionari i protestar davant les mesures que s'estan prenent per paliar els efectes de la crisi. Avui cal plantejar-se que hauriem de fer davant com està el mon i que fa cadascú de nosaltres per millorar-lo una mica. Avui caldria plantegar-se quin camí vol seguir l'esquerra i els sindicats. Jo personalment considero que el discurs d'enfrontament de classes es buit avui, avui cal recordar que qui te el poder realment, qui domina el mon son quatre gats que estan podrits de diners i que s'ho arreglen perquè les decisions que prenen els partits polítics siguin les que els beneficin. Parlant clar, si catalunya no es independent es perquè no interessa a qui te la pasta, si qui te els cales li anes bé que catalunya ho fos, segur que l'estatut ja hauria sortit d'allà, ja poden canviar els partits, els colors o les persones, el resultat sempre serà el mateix, qui es veurà beneficiat de tot no serà el poble ras, no, serà qui te mes pasta que senzillament l'incrementarà. Per exemple hi ha una llei que dona ajuts a qui te 3 fills o mes. De veritat penseu que algú amb problemes econòmics tindrà 3 fills? No. Senzillament perquè amb prou feines pot mantenir-ne un.

Ah! i no oblidem el tema de les pensions, aquí si que pringarem, ens tocarà treballar fins que morim com aquell qui diu, ja ho hauran de fer els nostres pares, mira que et dic. Està clar, qui te la riquesa te el poder i el mes injust de tot es que aquesta riquesa ha sigut heredada. La riquesa es una malaltia que no es d'orígen genètic, encara que si hereditària.

Annorexia.

2010-04-24T12:01:00.000-07:00

Tinc un probelma, ella no es fixa en mi, sóc gras. Ja no se que mes fer, m'he apuntat a un gimnàs per començar a aprimar-me, però la bascula no baixa, i això m'obsessiona. m'han recomenat que begui aigua, que així no tindré gana i per tant no menjaré i no m'engreixaré. Espero que així ella es fixi amb mi, suposo que si m'aprimo es deixaran de ficar amb mi. El que no se encara es com començar a aprimar-me. Suposo que deixant de menjar i aquestes coses, voldria entrar internet, però em fa por convertir-me en un malalt.

Estic convençut que si m'aprimo una mica i faig gimnàs les burles dels meus companys pararan i ella em mirarà amb uns altres ulls. I com em puc aprimar? Es molt fàcil, hauré de parar de menjar i provocar-me vòmits, quan vegi que la gent em fa cas pararé. Estic convençut que em sabré controlar

Pluja

2010-04-04T11:32:00.000-07:00

Plou, i un home pel carrer camina, tot sol, mullant-se, gaudint la pluja. Els turitses corren refugiant-se sota planols de Barcelona desplegats. Ell somriu i tanca els ulls mirant el cel. Es feliç. En que pensa? Tan sols ell ho sap. Però es poden fer suposicions. Li ha tocat la lotería? Es feliç i prou? Es feliç per una trucada? No ho sabem, però ell segueix caminant, rambles amunt caminant mentre veu gent que camina amb pressa amb un paraigues a la mà, ell amb el seu barret en té prou. El que al principi semblaven quatre gotes s'ha convertit en pedra. Però ell, immutable segueix caminant dins les seves reflexions. La natura sembla que s'enfadi davant aquesta indiferència i decideix augmentar cada cop més la seva fúria, pero ell està tranquil, seré, no sembla que li importi massa mullar-se, fins i tot podriem dir que hi troba un cert plaer. Inspira i l'olor de pluja es filtra pel seu nas i arriba fins el cervell, provocant en el nostre home una sensació de plaer.
Finalment deixa el carrer i agafa un carrer petit. La pluja segueix caient amb força. Al cap d'unes poques passes es torna a desviar, es posa la mà a la butxaca i en treu unes claus, camina unes poques passes més i obre una porta.

Merda per variar

2010-02-25T12:01:00.000-08:00

Merda un altre cop toca menjar merda com sempre ha passat, com sempre passarà. Per què? Per què un altre cop? Que passa, que mai n'aprenc? Qualsevol diria que m'agrada patir, sempre un i un altre cop, entabancant-me amb la mateixa pedra Perquè? Quin mal he fet jo perquè sem negui aquest bé? Perquè mai n'he pogut disfrutar? Perquè he sigut privar d'aquest d'aixo que segons diuen es tan fantàstic? Mentida, no és fantàstic, és una merda, una gran merda, sols m'ha portat depres i mes depres sense final. Hauria viscut millor si aquest sentiment, aquest tipus de relació mai hagués existit, si d'això que en gaudeixen molts i en sufrim pocs no existís. Aleshores seria més feliç. I es que no puc deixar de preguntar-m'ho, perque triomfen tant els fills de puta? Perquè gent com jo ha de patir, plorar, menjar merda i sufrir i d'altres que fan mal a molta gent tenen sempre èxit? Què cony he fet per mereixer aquesta merda? És que sempre estaré així? És que mai passaré de grupau a princep? És que estaré sol per sempre més, mentre els meus amics es van aparellant? Mai trobaré a algú, mai.
Es que no hi ha dret mai he fet mal a ningú, mai, I en canvi mira, aquí estic, fet merda. Mentre desgraciats sense sentiments van vivint sense patir, sense plorar i en canvi jo... Em posaria a cridar, pegar, destrossar coses però no puc. Però és que sempre caic en el mateix error; conec a algú, m'hi fixo, m'agrada, m'enamoro i PAM, llagrimes i xocolata negra

Cap de setmana

2010-01-26T11:59:00.001-08:00

Aquest cap de setmana, el dissabte em va passar una cosa d'aquelles que sempre passen als altres. Anavem tres amics a casa d'un per canviar el longboard per el skate i sabeu aquelles palmeres que estan com ficades en un test? doncs en una d'aquestes, a la plaça del pi, em trobo una pila de llibres vells, tots el mateix exemplar sobre una d'aquestes palmeres. El primer impuls va ser agafar-ne un, no es veu cada dia això, però de seguida vaig pensar: i si els han deixat aquí perquè algú els agafi? i si els han deixat perquè la gent els agafi? i si els volen tirar? Mira, si quan tornem encara hi són, n'agafo un. I a la tornada que va passar? Bingo! encara hi eren, en vaig agafar un i quan acabi el llibre que estic llegint ara l'atacaré. Avui he comprovat de quin any era: MCMXLV, 1945 pels científics.
Vaig passar per casa a deixar el llibre i després de jugar al poker a casa d'un amic, on es va confirmar allò de "desafortunado en amores afortunado en el juego", vaig arribar a casa i em vaig posar a llegir el proleg. O mes ben dit l'anti-proleg, on l'autor es monta una paranoia, molt ben escrita per cert, on diu que això no és un proleg perquè el proleg parla de l'obra d'art que es llegirà i que tot art es literatura i que els personatges de la vida real existeixen però no són i que voldrien ser personatges literaris que són i no existeixen i al final diu que espera que el lector no hagi cregut cap dels seus arguments.
El diumenge per la tarda no se com va sortir la conversa, però el cas es que va sortir el tema dels LPs i els meus pares van dir que tenen un reproductor de LP i que enxufat a un ampli... màgia tots els seus LP podrien sonar. I els meus pares escoltaven musica que estava prou bé. Vaig posar-me a buscar LP hi havia de tot, de Deep Purple a Lluís Llach, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Crosby Still & Nash, aquests tres van tocar a woodstock. El problema es que l'amplificador s'ha d'anar a comprar i el reproductor de LPs s'ha de portar a revisar, però en conjunt aquest cap de setmana ha sigut molt gran

Temps mort

2010-01-14T12:45:00.000-08:00

Hola que tal tot persones que llegiu això ara mateix? bé? Espero que si.
Això de fer un canvi d'aires va de conya per canviar una mica, canviar costa si, pero crec que poc a poc ho vaig fent. Els fantasmes del passat em segueixen visitant i a vegades costa més fotre'ls fora, a vegades menys, però sempre hi son allà emprenyant una mica.
La formula per fer-los fora es fàcil, parlar amb 3 o 4 persones de confiança total i absoluta, gent que ja coneixia o gent que he conegut fa poc. Malgrat aquestes persones que sempre hi són quan se les necessita a vegades alguna cosa falla i de sobte tot es de color negre, de sobte tot es depriment i tot es un munt de merda d'on mai en sortiré, i a vegades em començo a preguntar per què?, em pregunto com és que el mon és tan injust, tan frustrant, tan estressant, com es que em d'actuar, d'aparentar, de fer veure que som uns altres per, per què? algú en te la resposta? com es que hi ha gent que es creu capaç de poder jutgar a la gent tan ràpid per la seva manera de ser? per que cony tot és tan, tan complicat?
Enmig d'aquestes reflexions meves, em comença a creixer una mena de ràbia dins meu que fa que tingui ganes de començar a pegar qualsevol cosa que se'm posi per davant o posar-me a correr. o jo que se que. Necessito un temps mort.

2009-04-03T08:08:00.000-07:00

Fa segles i segles que no escric. Ho sento, no tinc excusa.
pero bueno, a escriure, estic aprenent a tocar la guitar en català guitarra, de moment vull aprendre de manera autodidacta, aprenent-me els acords i amb el tocamela, és una web que està força bé: penjen vídeos explicant com tocar cançons I tenen un fòrum on si tens un dubte al cap d'una setmana al fòrum hi ha un cullo de missatges responent-te (vale ara potser m'he passat) però tothom està sempre disposat a donar un cop de mà. Si al final no puc aprendre'n tot sol em buscaré algú que em doni un cop de mà.

Demà m'he de llevar a les 6 per anar a uns campaments de tres dies. Farem bici. I buenu no tinc res més per dir. per tant:

Siau!

Canvi

2009-03-21T02:44:00.000-07:00

Primer de tot vull demanar disculpes per no haver escrit, pero estava d'examens finals
Crec que estem davant un canvi d'època. Fixeu-vos-hi

la guerra a Irak

els aldarulls a les afores de París fa un temps

les manifestacions a Grècia

les manis anti-Bolonya

la famosa crisi

i si ho voleu l'Obama.

A més el ritme actual de vida a occident no és sostenible. Només fa falta que agafem la Xina, un dels països en vies de desenvolupament, i no parlem ni de Brasil ni de India. Doncs bé només fa falta que cada xino tingui un parell de cotxes de mitjana o que cada xino tingui un parell de teles cm fem aquí, i no hi haurà prou acer en tot el món perquè tothom visqui axí. S'ha de canviar de sistema ecnòmic. O com a minim abandonar aquest liberalisme proteccionista que impedeix que tothom visqui com nosaltres i fa que els altres visquin malament.

Torra collons

2009-03-10T12:24:00.000-07:00

Tal i com vaig prometre, continuo.
Perquè cony hi ha d'haver gent que no té res millor a fer que tocar la moral als altres?
perquè? No ho entenc. Què troben de espècial en veure sofrir a l'altre gent? Jo sóc un d'aquests afectats, els que em coneixeu segurament intuireu de que us estic parlant. Aproximadament des de segon de primaria que hi ha un desgraciat, li direm Joan que de tota la vida que s'ha ficat amb mi. Durant la primaria els qui ho van fer a més del miquel, van ser: el Josep, el Miquel, aquests no tant, El Guillem, aquest déu n'hi do, però a sisé de primaria va parar i ara som molt bons amics. I més o menys ja està. Però tampoc vull que m'magineu com el tipitc nen sense amics i a qui tothom pega i insulta, no, a part d'aquests ningú més es ficava amb mi. Doncs bé va acabar la primaria i vam anar a l'ESO el Josep i el Miquel ja van parar d'emprenyar. Però van entrar nous alumnes. Un d'ells el Sammuel també es va sumar, bé mentida, el Joan val a dir que ha primer d'ESO es va calmar. Però el cas es que aquest Sammuel em va estar tocant la moral fins a segon a tercer ja va parar. A segon el Joan se'n va anar a la Blume i el van expulsar i per tant, ara, a quart a tornat més pesat que mai. I el pitjor es que un repetidor que es diu Dani de tant en tant hi va ficant cullerada. En fi, encara no entenc perqè cony hi ha d'haver gent que es fiqui amb els altres. Per qüestions obvies els noms han sigut canviats.

Hola

2009-03-07T12:28:00.000-08:00

Hola internet.
Aixo es un blog nou de trinca que segurament acabarà d'aqui poc. Encara no se de que anirà, potser hi penjo treballs per que els faci servir qui vulgui. potser hi penjo l'actualitat esportiva, potser comento llibres,potser pelicules, potser coses de la meva vida, qui sap. Pero el que si garanteixo és penjar les ressenyes de les excursions que faci amb el centre excursionista. Avui toca definir-me una mica:
a veure soc del dotze de setembre de 1993 vaig a l'escola st felip neri i sóc un futur escriptor. si em publiquen el llibre... Si l'acabo, es clar.
Bé vaig a preparar el sopar que la gana empaita. Prometo continuar.