Tot allò va passar fa més de setanta anys però el meu avi encara ho recorda. Ell devia tenir uns cinc anys. Aquell dia ell havia menjat macarrons, jugava amb el tren de joguina que li havia regalat la padrina i el seu pare feia la migdiada al costat del seu avi. La mare i la padrina eren a la cuina rentant els plats. Quan el tren feia parada a la Capital, van començar a sonar unes sirenes. En uns segons la casa es va omplir de cames que anaven amunt i avall. Unes mans el van agafar per la cintura i se’l van endur escales avall. Després de córrer una estona es van posar en el Forat sota terra. Hi van estar ben bé dues hores i el Forat estava farcit de llaunes de conserva. El meu avi ja feia estona que s’avorria i al cap de dues hores el seu oncle va sortir del Forat i va tornar amb els ulls negats de llàgrimes i va dir que ja no podrien tornar mai més a casa. Al cap d’uns pocs segons de silenci, la família sencera va esclatar en plors. I el meu avi amb ells. Va faltar temps perquè una munió d’estranys s’oferís a deixar coses que ells ja tenien. Van haver de fer vida en El Forat durant unes setmanes. El meu avi plorava cada nit, volia el seu Fuba, l’osset de peluix que la seva padrina havia cosit per ell en saber que la seva filla s’havia quedat embarassada. A més a més s’avorria, els nens no el visitaven i es sentia sol. Només tenia aquell tren de fusta descolorit que ja havia anat de la Capital a el seu poble més de dos-cents cops. Una tarda quan feia veure que dormia la migdiada, va sentir unes veus i va parar l’orella.
- Ho has de fer, si no ho fas ens posaràs a tots en perill.- Aquest era el seu oncle.
- De moment hi ha temps, no et preocupis, ells es pensen que soc mort.
- Que no ho entens? Si no te’n vas, tan bon punt descobreixen que no has mort son capaços de fer calar foc a tot el poble només per assegurar-se que has mort.
- Tens raó germà, hem de marxar. Tan aviat com puguem farem les maletes i marxarem a l’exili.

Què ? A l’exili ? On cau això, va pensar el meu avi. Deu ser un país, no ? aleshores vol dir que… Anem de vacances! No cabia a la pell de content. Quan ho expliqués als seus amics… Ja s’ho imaginava: ell parlant de les coses més increïbles que un es pugui imaginar i els seus amics mirant-s’ho embadalits. Però, evidentment es faria pregar, mala sort, haver-lo anat a visitar al Forat. Finalment, el meu avi va ser vençut per la son. I va tenir un somni. Va somiar que anaven en cotxe i que feia molta calor i va somiar que anaven en cotxe i cantaven i que ell estava amb el Fuba sota el braç. I va somiar que ell agafa a la seva mare pel braç i que ell estava menjant un gelat doble de xocolata i que el seu pare feia fotos i ell tenia un gelat doble de xocolata per ell sol. Però al cap d’una estona unes veus el van tornar a despertar unes veus.
- Però, per què?- va dir la meva besàvia.
- Perquè si no marxem tant bon punt sàpiguen on sóc em vindran a buscar. No ens podem quedar; a mi m’és igual que vinguin a buscar-me. Però si ho fan, pel mig es trobaran amb molta gent que estimo. No ens podem quedar i encara menys després d’allò.
- Entesos. Marxarem demà. Creus que el nen s’ho agafarà bé?
- Segur que sí.

El que el meu avi no entenia era quin mal hi havia en anar de vacances i com podia ser que no s’agafés bé el fet d’anar de vacances i tornar amb la pell morena i un parell de centímetres més alt.
Tal i com havia dit la seva mare, l’endemà van marxar. La seva padrina li va regalar un nou osset de peluix. El fill del Fuba, el Fiba. El dia en què van marxar era un dia xafogós. Van entrar al cotxe i al cap d’una estona ell es va adormir amb el Fiba sota el braç. Es va llevar quan era fosc, una estona abans de parar. Quan van arribar hi havia uns homes amb unes robes estranyes, i els seus pares i aquells homes de les robes estranyes van parlar amb un altre idioma. Exilià, va suposar el meu avi. Aquells homes els van acompanyar fins a l’hotel on s’estarien. Més que un hotel semblava un pis, m’explicava l’avi sovint.
Els pocs dies que havien de durar aquelles vacances es van convertir en setmanes, les setmanes en mesos, els mesos en anys. Un dia, en que el meu avi tenia vuit, anys se’n va adonar que no tornaria mai a casa i va agafar la bici i va anar a casa d’un amic, el Josep. Quan tenia deu anys ja ni se’n recordava dels seus amics de l’altre país i aquell tren de joguina estava al costat del Fiba en un racó d’un armari. Cada tarda anava a fer volts en bicicleta amb pantalons curts i els genolls pelats. De tant en tant tiraven bombardes de farina a les noies, les eternes enemigues. Algunes tardes jugaven a futbol, encara que a les vuit havien de parar i veure els carros passar. Si n’era l’època s’enfilaven a un arbre ple de préssecs vermells. A la primavera es banyaven a la bassa vigilant la roba, i que no arribes el pagès.

Els anys van anar passant i l’enemistat amb les noies també. Llavors el que feien era riure dels temps passats, passejar, anar a la piscina del poble veí, seure en un banc, xarrar, anar de festa major en festa major i les coses clàssiques que acostumen a fer els adolescents. Als setze anys el meu avi va començar a sortir amb qui, segons ell, era la noia més maca de tot el poble. Amb ella va ser amb qui va perdre la virginitat, segons ell ha sigut la dona que més ha estimat. Quan el meu avi va fer divuit anys va llegir al diari que al seu país, per fi, hi havia democràcia. Ho va parlar amb la Núria i ella hi va estar d’acord. El meu avi volia conèixer els seus orígens. Volia anar a manifestacions pro-amnistia, volia veure un nou país. Va ser fora dos mesos. En el viatge en tren va prendre una determinació, es buscaria una feina i amb els diners compraria un anell. Per casar-se amb la Núria. El seu país natural el va deixar astorat. Va tornar una setmana abans, per sorprendre-la un dia i proposar-li maridatge. Però un dia la va veure enganxada als morros del descastat d’en Bufagull. Va tornar a casa i va decidir telefonar el Bufagull i quedar a la plaça a soles. Allà li va fotre una hòstia ben fotuda. Després va anar a veure la seva futura ex-nòvia i va fer acomiadar-se.

Va agafar les maletes que encara estaven fetes, hi va posar més roba i va fotre el camp cap al país que l’havia vist néixer. Allà hi coneixeria la meva àvia una de les líders del moviment estudiantil pro-democràcia i pro-amnistia. La va conèixer a la biblioteca quan ell estava estudiant la historia del seu vell nou país, la meva àvia li va demanar un bolígraf. Com que el meu avi va marxar quan ella era al lavabo la meva avia es va quedar amb el bolígrf. Al cap d’uns dies un bolígraf li va caure davant els nassos. Es van agradar mútuament i durant un mes quedaren cada tarda i anaren a totes les manifestacions. Fins que va passar l’inevitable, van començar a sortir. Al cap de dos anys, van anar a viure junts, no és van casar ja que la meva àvia deia que el matrimoni era una institució passada de moda. Passats setze mesos naixien la meva mare i la meva tieta. Ara, avui que fa seixanta anys del naixement de ma mare i cinc de la mort del meu avi he volgut recordar aquesta historia que ell sempre m’explicava. Era la meva historia preferida perquè me l’explicava com si jo fos un nen petit. I jo convençut, pensava, que un país es deia Exili. No se perquè he volgut recordar aquesta historia, potser ha sigut per explicar-ho algun dia als meus nets, potser ha sigut per dit adéu a l’avi, potser per explicar-m’ho a mi mateix, o potser, qui sap, ha sigut simplement, perquè si.